Llimona & vinagre

El fracàs de passar desapercebut

per josep M. fonalleras

Hi ha un joc literari popularitzat pels membres de l’Oulipo (el famós grup enigmista conegut com a Ouvroir de Littérature Potentielle) que consisteix a escriure una frase que ha de contenir obligatòriament, i per un ordre predeterminat, unes quantes paraules escollides a l’atzar. Es coneix com a parcours obligé o com a logo-rallye. I, entre els jocs lingüístics, com molt bé ha assenyalat Màrius Serra, també hi ha el centó, una peça literària feta a partir de fragments d’altres peces, gairebé sempre amb un afany irònic i juganer. Si combinem les dues opcions i les apliquem a les cançons de Lluís Llach podria emergir una aproximació a l’actualitat política del famós cantant com a flamant president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Per exemple: "Si vens amb mi, no demanis un camí planer, perquè no és això, companys, no és això; ens diran que ara convé esperar. I esperem, segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem fins que no s’hagi de dir: ‘No és això’. Malalt d’amor pel meu país, actors de vegades, espectadors de vegades, senzillament i com si res, la vida dona i pren. Ara, la meva terra em porta més enllà de mi mateix. Si és necessari, refarem tots els signes d’un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més. Són l’Espanya de sempre, la d’antigues tenebres que van ressuscitant: ja n’hi ha prou, de renúncies mediocres que no ens permeten la història dreta. Que tinguem sort, que trobem tot el que ahir ens va faltar. Et deixo un pont d’esperança i el far antic del nostre demà perquè sigui el nord en el teu navegar. Potser cal ser valents de nou i dir: ‘No, amics meus, no és això’".

Les possibilitats són infinites, però si repassem la discografia de Llach és segur que de la combinació de les lletres sortiria un discurs tan profètic com aquest. O més.

Potser no trobaríem, això sí, les rocambolesques votacions que van desembocar, al llarg de dos agitats caps de setmana, en la renovació de la cúpula de l’ANC, que va comandar les primeres i més entusiastes concentracions a favor de la independència i que, amb el temps, fent ziga-zagues i acostant-se l’abisme, s’ha convertit en una entitat que ha perdut el nord, una barcassa en direcció a Ítaca (per no perdre el fil musical) que ha estat a punt d’aturar-se en la cala on cantaven les sirenes de la conflagració partidista, que ha estat a punt de naufragar a causa del maximalisme exacerbat de la presidenta, Dolors Feliu. Diuen que les dificultats de Llach per ser president de l’ANC (i ho ha sigut de manera molt ajustada, després de la pròrroga, en els penals, amb els vots precisos de dos terços del secretariat: ni un més, ni un menys) és que es percebia com un submarí de Puigdemont (per no perdre el fil marítim), tot i que va abandonar l’invent del Consell de la República al saber que era Puigdemont qui negociava l’amnistia, és a dir, i segons Llach, que s’allunyava del sagrat mandat de ser fidels a la DUI.

Pontificar

Llach ha pontificat molt al llarg de la seva vida i carrera musical. Abans, dalt d’un escenari. Ara, a la palestra de les entrevistes i els mítings. No ho ha fet sempre que ha volgut, perquè –com tots sabem– moltes de les suspensions, de les censures, de les repressions que ha patit, van ser a causa dels seus comentaris. "Infraccions al reglament d’espectacles", va escriure Martín Villa el 1975 arran dels fets del Palau de la Música, "que prohibeix terminantment que els artistes es dirigeixin al públic". El jove tímid de 18 anys, que debutava al Centre Catòlic i Social de Terrassa el 1967 i que cantava amb els ulls tancats, es va tornar amb els anys un animal de l’escenari que prolongava l’èxtasi del concert amb discursos interminables. Ara té l’oportunitat de fer-ho des de l’altaveu d’una ANC que, pel que sembla, ni ell mateix sabia, fins que va decidir ser-ne president, que el tenia com a soci. Almenys aquesta és la versió més simpàtica de l’impagament de les quotes. Tot i que no es veia "amb l’edat ni la força de ser al capdavant d’una entitat presidencialista, si es necessita una reina mare, allà estaré". Ha començat fort, amb ànims d’agitar-la, d’animar la gent perquè "deixi de fer ganxet a casa", en cas de "muscular la societat", d’incentivar els partits "perquè sacsegin les parts íntimes de gent important de Madrid". El que no podrà fer és revertir el seu més sonat fracàs, "que era passar desapercebut".

Notícies relacionades

Lluís Llach

President de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Temes:

ANC

Inicia sessió 0 Comentaris

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Sílvia Paneque: «Aprovarem el pla d’habitatge de tot el territori abans de final d’any»