Antonio Hernández Mancha: "Feijóo no ha de presentar una moció de censura ara ni de broma"

Ni de broma. Ara seria un error greu. Jo ho desaconsellaria, sobretot perquè Feijóo té virtuts i avantatges que jo no vaig tenir en el meu temps. Quan jo accedeixo a la presidència del partit, els periodistes em donen quatre mesos per saltar per sobre del sostre de Fraga. ¿Per què? Perquè als quatre mesos de ser elegit tinc les eleccions municipals, europees, etcètera. Feijóo ja ha guanyat quatre o cinc vegades amb majoria absoluta a Galícia. ¡Estem guanyant fins i tot on juguem fora de casa, que és Andalusia! Ara per ara, fer una moció de censura seria fer-li un regal massa gran al Govern.

Vostè va ser elegit en unes de primàries, igual que Pablo Casado. Sembla que, al PP, les primàries estan de pega.

No és que estiguin de pega, és que la vida política és molt complicada. Jo em vaig trobar que no era diputat, sinó únicament senador per una comunitat. Jo amb això demostrava que tenia una fe profunda en les autonomies. Venir a Madrid a liderar un partit i no ser diputat és un hàndicap greu. De fet, no controlava el meu propi grup parlamentari.

¿S’ha sentit relegat al PP per no haver arribat a la presidència del Govern?

No, mai. He sigut jo el que, per no molestar els meus successors, he preferit retirar-me a l’Aventí.

Escriu que Aznar va ser responsable de la divisió de la dreta pel seu "suport" a Ciutadans i Vox. Això se sol recordar poc al PP.

Per descomptat que els va recolzar. Aznar creia que la política de Mariano Rajoy, el seu successor, estava sent feble, i [en resposta] va abandonar la presidència d’honor del partit i li va donar en certa manera l’alternativa a Santiago Abascal. Que Aznar ja digui avui el contrari del que va dir quan es va proclamar la separació de Vox del PP com una excrescència, li dona la raó a Aznar. I jo apunto a la tesi que o juguem amb una llista única o tindrem problemes.

Al capítol que recorda que vostè va acomiadar Bárcenas (llavors gerent) també suggereix que el tresorer (Ángel Sanchís) li va oferir cobrar diner negre.

A mi, no.

A la pàgina 77 diu que Sanchís li va dir que ell havia de vetllar pel seu "patrimoni personal" i que volia que vostè no es preocupés per "la comoditat i benestar econòmic" seu i de la seva família. I afegeix que vostè va rebutjar l’oferiment.

No, jo no vaig interpretar mai que fos ni B, ni A, ni C, ni negre ni blanc. Jo li vaig dir el que recullo. Soc un funcionari [advocat de l’Estat] que amb arribar còmodament a final de mes en tinc ben bé de sobres. No vinc a enriquir-me de la política.

¿Llavors, què li estava oferint el tresorer en aquesta reunió?

Jo no sé què m’oferia, però no m’agradava. Era alguna cosa com intentar ajudar-me privadament com a tresorer a resoldre problemes de la meva vida privada. I jo crec que la meva vida privada va per una banda i la meva responsabilitat política per una altra.

En aquest capítol, només alguns paràgrafs després, diu que, quan van esclatar els casos de corrupció dins el seu partit, no li va estranyar gens.

Perquè a mi no m’agradaven tots aquests mètodes. Jo no vaig comprendre mai els mètodes per recaptar diners. I sí que vaig veure que havien deixat un deute impagable i que només m’havien deixat com a tot actiu un bitllet de mil pessetes que vaig clavar a la paret. I en vaig prescindir.

Va fer fora Luis Bárcenas, que uns quants anys després Fraga tornaria a fitxar.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tingui en compte que, en aquell moment, l’equip de gerència i el de tresoreria actuaven units i es caracteritzaven perquè ningú sabia els comptes del partit. És a dir, funcionaven autònomament i jo vaig decidir que no, que calia tenir un control, i és per això que vaig posar un tresorer que ningú coneix, que és José Ramón del Río, i vaig posar un gerent que es diu Juan Ávila i que si ningú els coneix és perquè no van fer res dolent.

¿Però què veu perquè després no li estranyin els casos Bárcenas, Gürtel...?

Els mètodes que hi havia de no transparència. En aquella època ningú sabia, ni molt bé ni molt malament, com s’ingressaven i com es gastaven els diners al partit.