Mateixa foto, diferent fons

El PSC va arribar al Parlament disposat a acceptar resignadament que l’independentisme revisqués un moment d’unitat amb matisos. I així va passar. Josep Rull, un dels herois del procés indultat pel Govern socialista, va ser elegit president amb els 59 vots de Junts, ERC i la CUP, però en la segona volta, perquè republicans i anticapitalistes poguessin deixar constància de les seves reserves respecte a Junts. S’estava jugant el partit d’anada de la investidura per a la presidència i Salvador Illa va evitar incomodar ERC amb una reedició de la maniobra Collboni. Potser tampoc hauria pogut fer-ho, perquè el PP i Comuns no estaven disposats a repetir-la; de fet, quan van poder votar Sílvia Paneque es van abstenir.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La predisposició dels guanyadors de les eleccions autonòmiques i de les europees de no enterbolir la tarda balsàmica als independentistes després d’atresorar un nou disgust electoral va quedar de manifest ben aviat. El PSC es va desmarcar de la iniciativa del PP i Vox de recórrer davant el TC l’acceptació del vot delegat dels tres diputats sobiranistes absents, cosa que sí que van fer en la legislatura anterior.

El PSC va optar, voluntàriament o no, per una inversió política contemporitzadora, tot i que de resultat incert, almenys per a tots aquells que no estem en el secret de les negociacions en curs. En aquests temps en què impera la confusió de la necessitat i la virtut, la negociació d’acords d’investidura s’ha convertit en un exercici de malabarisme que de vegades sorprèn els mateixos negociadors.