Pensar per viure dues vegades

per Josep cuní

Prendre’s un temps de reflexió per decidir sembla marcar els nous temps polítics. És una manera d’admetre públicament que la voràgine quotidiana impedeix pensar. I tot i que el líder s’envolti d’altres que ho facin per ell, no és el mateix perquè al final igualment l’última paraula serà la seva. Tan personal i intransferible que tots l’atribuiran a qui públicament està cridat a anunciar-la. Si el resultat és positiu, eixamplarà l’ego i fomentarà el lideratge. Fins i tot el cabdillatge. Si és negatiu, empenyerà a la decepció si no a altres alteracions. Així doncs, sempre hi haurà el risc afegit d’algun trastorn de la conducta. Tot està diagnosticat.

En ocasions és imprescindible remarcar el que és obvi. Per exemple, que pensar és bàsic perquè qui no pensa no existeix. O pitjor: qui no vol fer-ho és un fanàtic, qui no pot fer-ho és un idiota i qui no s’atreveix és un covard. Els grans filòsofs ho van deixar tot escrit. En tots els sentits. Per això és recomanable recuperar la història del pensament a les aules i contractar per a llocs clau en les empreses graduats en matèries humanístiques com va receptar la pandèmia.

En aquest sentit, ni els seus rivals neguen a Pedro Sánchez la seva capacitat de trencar motllos marcant els temps. Línies de comportament personal i polític àmpliament comentades que semblen haver inspirat per emular-lo Oriol Junqueras Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969).

Els mals resultats d’Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions del 12 de maig van portar el seu president fins al diumenge passat a anunciar que abandonava el càrrec després de 13 anys per donar-se un temps a si mateix, buscar la tranquil·litat que l’últim decenni li ha negat, plantar-se i llançar-se a la carretera per escoltar i preparar així el seu retorn amb més força, menys fissures i millors aliats.

Aquella decisió ha trobat un aval complementari en els últims i encara pitjors resultats europeus, que, aguditzant la crisi del partit llargament dissimulada, han fet recuperar decisions que de nou semblen més fruit del temor que de la raó.

La capacitat intel·lectual d’Oriol Junqueras, que no és menor, es veu ara estimulada per la necessitat de trobar l’equilibri que el seu partit tradicionalment s’ha negat a aplicar. I tot i que l’historiador ho sap millor que ningú perquè els exemples ja van aparèixer al cap de poc d’haver-se fundat la formació, els que ho han intentat més recentment – temps del tripartit – l’hi podrien explicar mostrant-li les seves irritades cicatrius.

Àrdua tasca

Notícies relacionades

La tasca és àrdua i el resultat, incert. Haver assumit personalment i físicament les conseqüències de l’error del 2017 ja no sembla suficient per injust que sigui. L’èpica penja al cartell del seu etern rival i la recriminació a la foto de la companya fugida. Tot i així, diu que vol parlar bé passat. Les seves creences religioses, la seva experiència vaticana i la seva capacitat retòrica l’hi faciliten. D’això s’ha servit hàbilment perquè, en els moments negres, les homilies de Junqueras s’acceptaven millor que els discursos d’altres.

La pregunta és si aquesta nova època compra aquells vells abillaments i si davant qualsevol pregunta compromesa val com a resposta una frase il·lustrada que sonant bé concreti poc. O la més repetida que tot és molt complicat. Dubte raonable.

Temes:

Barcelona Intel Oriol Junqueras

Inicia sessió 0 Comentaris

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»