El màrtir falsari de la llibertat d’expressió

Hi ha la ultradreta –que compta amb una organització política, amb líders i portaveus, amb programa i estratègia, al marge del judici horroritzat que mereixin– i estan els alvises. Els alvises no són ultradreta ni marxisme-leninisme-pensament Mao Tse Tung, sinó oportunistes que venen a robar. Ni estructures organitzatives, ni doctrina política, ni programa, ni absolutament res. Es tracta d’una cosa creada al voltant d’un canal a Telegram, un compte a X i un altre a Instagram i para de comptar. Alvise és simplement un farsant que té els dots oratoris d’un adolescent de Col·legi Major intoxicat per Anís del Mono i és capaç d’afirmar que els delinqüents empresonats "tenen fins i tot piscines a les presons, reben una paga quan en surten i gairebé tots són immigrants". S’ha de ser molt tonto per votar per Alvise Pérez. O potser estar molt desesperat en el cul de sac d’aquesta representació democràtica, centrada principalment a simular ser una democràcia representativa real.

Alvise en té prou amb si mateix per aconseguir 800.000 vots –els ha aconseguit alimentant la ràbia, la imbecil·litat, la por i la desinformació de centenars de milers de votants, sobretot de joves–, però qualsevol sap que l’èxit necessita certa cerimònia. No té organització política, però sí un cap de premsa que respon al nom de Vito, que no està malament. Vito Quiles. Potser l’han vist alguna vegada a la tele. És un noi jove que encara no ha complert 24 anys i fa pinta de James Dean llatí. Això i la seva veu lleugerament pueril –com la té també el seu superior– li proporciona uns segons o minuts de simpatia amb l’interlocutor, fins que descobreix el que és: un busca-raons. Ho és des de fa dos o tres anys. Va començar com a suposat "corresponsal parlamentari" del xiringuito pestilent de Javier Negre, nom que val més no esmentar en aquest escrit per motius higienicosanitaris. En realitat, al que es dedicava l’efeb és insultar líders polítics i càrrecs públics, gairebé sempre del PSOE i de Podem, tot i que també deixava anar de vegades algun vòmit ràpid sobre el que ell defineix com la dreta covarda, és a dir, el Partit Popular. Així es va fer un nom i fins i tot va aconseguir una acreditació per a les rodes de premsa al Congrés dels Diputats i continuar excretant allà malignes nicieses i expandint notícies falses tan estúpides com sorprenentment enganxoses sobre qualsevol qüestió.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Alvise també va començar la seva fulgurant carrera gastrointestinal com a responsable de comunicació o propaganda, en diferents nivells jeràrquics, a Ciutadans, el PP i Vox, partit que coneix bé, com també coneix perfectament Santiago Abascal. Per tant, sap el que es pot exigir al seu cap de premsa: una lleialtat inqüestionable les 24 hores al dia. De moment Quiles mereix la seva confiança, per això va figurar en la candidatura de l’agrupació d’electors del partit S’ha Acabat la Festa (SALF) al Parlament europeu. Com Alvise ha fet en innombrables ocasions, Quiles també es presenta ara com una víctima, com un periodista perseguit pel sanchisme i els seus adlàters, com un màrtir de la llibertat d’expressió on només un periodista critica el poder: ell.

Que un cap de premsa d’una força política es dediqui a la informació política, que la majoria de les preguntes que etziba no siguin més que mentides i falsedats cap als altres partits, resulta, per descomptat, irrellevant. El que fa és un exercici quotidià de difusió de desinformació, notícies falses i fake news de tota mena que el noiet practica amb un somriure de satisfacció egomaníaca al rostre de qui enterra la veritat una mica cada matí.