El canvi i la resistència

Els resultats electorals del 12 de maig van concloure que el procés havia mort. La pèrdua de la majoria social i parlamentària així ho indiquen. Una altra cosa és l’independentisme, que continua sustentant-se sobre una base popular sòlida que, venint de lluny, es va engrandir en el segon decenni d’aquest segle. No obstant, i tot i que els partits que el van empènyer escenifiquin resistència en públic, és evident que el moviment viu hores baixes. De raons n’hi ha moltes, però en destaca la desunió dels que s’entenen erròniament com a iguals per compartir un ideal. Ni ho són, ni ho volen, ni poden ser-ho, perquè les ideologies existeixen i aquestes marquen distàncies.

Per un altre grapat de vots

En l’altre costat, s’instal·len els que diuen defensar una pretesa essència de la nació espanyola. Tant políticament com jurídicament. I interpreten qualsevol negociació com unes concessions inacceptables. Com si abans mai hagués passat. Com si no s’hagués millorat substancialment el finançament català, transferit competències que es creien intocables, suprimit figures orgàniques històriques, anul·lat obligacions socials de defensa de l’Estat i aixecat la llengua secular al podi del que és admirable. Tot per un altre grapat de vots que van facilitar una investidura que el senyor Aznar recorda, per haver fet també ell de la seva necessitat virtut.

Moguts per semblant orgull, els quatre fiscals del Tribunal Suprem que van participar en el judici al procés han demanat ser substituïts. Després de plantar-li cara al superior jeràrquic, van impulsar una rebel·lió que no han guanyat. Com a conseqüència, la malversació també serà amnistiada, segons el ministeri públic. És l’ordre donada pel fiscal general de l’Estat davant els dubtes jurídics dels que basaven la seva suposada posició tècnica en una interpretació peculiar, suggerida temps enrere per l’alt tribunal: si els diners públics es destinen a una finalitat ideològica, no importa que no vagi a les butxaques particulars dels acusats perquè s’entén que, igualment, n’han fet un mal ús.

Les regles del joc

És humanament comprensible que els que han vist qüestionats tots els seus argumentaris i substituïts delictes esgrimits hagin dit prou, al veure anul·lats penalment fins i tot els fets. Però no es tracta de l’honor personal sinó d’acatar la voluntat democràtica del legislatiu, que determina les regles del joc.

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Álvaro García Ortíz (Lumbrales, Salamanca, 16 de desembre de 1967) ha guanyat la batalla. S’ha de veure si la guerra. L’oposició en demana la dimissió o el cessament. El Govern central el sustenta perquè ja se sap qui nomena per al càrrec. Díaz Ayuso li planta cara en defensa del seu nòvio, per revelació de secrets. Una associació minoritària de col·legues va portar el seu nomenament al mateix Suprem, pendent de sentència. Els fronts oberts continuen sent molts.

Especialitzat en medi ambient, és probable que García Ortiz tingui la sensació d’enfrontar-se a un nucli de negacionistes del canvi. ¿Jurídic o polític.