La «singularitat» embolica la reforma del finançament

ERC i Junts exigeixen per a Catalunya un finançament semblant al de la quota basca –que arriba a reportar el doble de recursos per habitant que el règim comú–, amb l’afegitó d’un fons de solidaritat a favor de les autonomies menys riques. El PSC, per la seva banda, parla del "principi d’ordinalitat" i d’un consorci tributari amb l’Estat. El Govern central es mostra disposat a atendre "singularitats" de Catalunya, però dins del règim comú (de la mateixa manera que reconeix la insularitat de les Canàries, per exemple) i sense aclarir el com. Segons fonts de la Moncloa, s’està treballant en "fórmules imaginatives" que evitin un greuge comparatiu amb altres territoris.

LA VIA DEL CONCERT.

Si per règim singular s’entén una fórmula semblant al del País Basc en la qual sigui la Generalitat qui recapti tots els tributs i després pagui una quota a l’Estat per les competències no transferides, la resposta general entre els experts que estan participant en el debat públic és clara: no, no és possible. Així han respost a la pregunta formulada per EL PERIÓDICO els experts Diego Martínez, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat Pablo Olavide, de Sevilla; Jorge Onrubia, professor titular d’Hisenda Pública a la Universitat Complutense, i Ángel de la Fuente, director executiu de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea). És la mateixa conclusió que també van expressar recentment el professor de la Universitat de Barcelona i director de l’Institut d’Economia de Barcelona, José María Durán, o el president del Consell d’Economistes, Valentí Pich, en una trobada informativa organitzada per la Fedea.

COM ES CALCULA LA POBLACIÓ.

Ara bé, els experts sí que veuen marge per encaixar un cert finançament singular per a la comunitat catalana. "És possible jugar amb la definició de població ajustada i incorporar alguna variable específica de Catalunya, com el nivell de preus més gran, que també seria eficaç per a Madrid o les Balears", apunta Diego Martínez. La major part dels recursos del sistema de finançament autonòmic es reparteixen entre les comunitats autònomes en funció de l’anomenada població ajustada, que té en compte factors com superfície, dispersió, insularitat, despoblació o grups d’edat. Això fa que, per exemple, la població real de Catalunya de 7,76 milions quedi reduïda a 7,57 milions en termes de població ajustada (188.000 unitats menys). Si en el repartiment, per exemple, ponderés el principal nivell de preus de les comunitats autònomes, Catalunya podria guanyar població ajustada i, en conseqüència, una participació més important en el repartiment dels diners.

VALORAR LES COMPETÈNCIES.

Existeix una altra via per atendre la singularitat de Catalunya dins del model actual, que és actualitzar i elevar la valoració de les competències traspassades, apunta el catedràtic de la universitat sevillana. Martínez admet que, en qualsevol cas, tant una via com l’altra ofereixen una capacitat molt limitada per fer arribar més recursos. A més, hi ha la possibilitat d’imposar l’anomenat principi d’ordinalitat, per evitar que dues de les tres comunitats que més aporten a la cistella comuna del sistema (Madrid i Catalunya) quedin relegades als llocs vuitè i novè, respectivament, a l’hora de rebre fons. Martínez, Onrubia i De la Fuente coincideixen en la necessitat que el sistema de finançament autonòmic respecti el principi d’ordinalitat i acabi amb els desajustos que ara pateixen Madrid i Catalunya. Per aconseguir-ho –explica Martínez–, no caldria modificar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), de 1980. N’hi hauria prou amb reformar la llei que regula l’actual sistema, del 2009.

Hi pot haver diferents fórmules per imposar el principi d’ordinalitat. Ara cada comunitat cedeix a la cistella comuna el 75% dels seus ingressos normatius (abans de practicar les seves pròpies pujades o baixades d’impostos) i es queda amb el 25%. Segons Ángel de la Fuente, la via més directa és evitar l’alteració de l’ordre que produeixen els fons de suficiència, de cooperació i de competitivitat que entren a funcionar després del repartiment inicial. "Soc partidari de respectar el principi d’ordinalitat, però amb un anivellament total dels recursos que rep cada comunitat", opina Martínez. Segons aquesta opció, totes les comunitats rebrien del sistema la mateixa quantitat per habitant ajustat. "Jo defenso el principi d’ordinalitat, però amb un anivellament parcial, en el qual s’acoti la diferència entre la comunitat que rep més i la que rep menys", matisa Onrubia.

COM ES RECAPTA.

Avançar en un consorci tributari entre la Generalitat i l’Estat per recaptar i gestionar impostos a Catalunya és una altra via per avançar en la singularitat de Catalunya, a la qual sol al·ludir el socialista Salvador Illa. Tot i que la proposta està a mancada de concreció, s’argumenta que un consorci permetria, per exemple, eliminar la liquidació tardana dels pagaments, que ara arriba amb dos anys de retard. Els republicans d’ERC rebutgen aquest sistema que suposaria una clau compartida de la caixa.

SENSE MOURE FITXA.

Mentrestant, el Ministeri d’Hisenda continua sense donar pistes sobre com pensa resoldre l’equació. Descarta anar a una reforma completa del sistema de finançament sense negociar-lo abans amb el PP, que governa en 11 de les 17 comunitats autònomes. I això obre la porta a pedaços temporals. El Ministeri d’Hisenda va intentar avançar en la reforma del model de finançament autonòmic amb una proposta per reformar el càlcul de la població ajustada. En la seva proposta, feta el desembre del 2021, Hisenda atorgava un pes més gran en el repartiment de les variables vinculades a sanitat i educació. El rebuig de la proposta de la ministra Montero va unir comunitats com Catalunya, València i Madrid.

Un dels elements essencials que han sorgit en el debat sobre el finançament autonòmic és el de l’anomenat principi d’ordinalitat. Simplificant-ho: que els que són contribuents nets rebin almenys com la mitjana o per sobre de la mitjana, no per sota una vegada aplicats els mecanismes de solidaritat amb territoris de menys renda. Aquest és un punt que ha posat sobre la taula per exemple el candidat a la Generalitat pel PSC, Salvador Illa; perquè afecta les comunitats que més contribueixen al conjunt i que, una vegada fet el repartiment via despesa o inversió de l’Estat, perden moltes posicions.

En la liquidació del 2021, l’última de la qual hi ha dades, Catalunya era la tercera a aportar, amb 3.124 euros per habitant, un 22% per sobre dels 2.555,20 de mitjana de les 15 autonomies de règim comú, però després de la distribució dels recursos baixava al lloc novè, amb 3.015 euros per habitant, lleugerament per sobre de la mitjana (2.963), segons les dades d’Hisenda i l’anàlisi posterior de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea). La Generalitat, que fa els càlculs dividint per la població, no per la població ajustada (ponderada en funció de necessitats com l’envelliment o la dispersió poblacional), dona unes xifres més allunyades de la mitjana a la recepció de recursos; i també hi afegeix l’impacte del cost de la vida, que, segons les seves estimacions, la porta a situar-se al penúltim lloc (catorzè).

L’IMPACTE DEL COST DE LA VIDA.

El mateix passa amb la Comunitat de Madrid, la primera en aportació, amb 3.678,88 euros per habitant (gairebé el 44% més que la mitjana), que va baixar fins al lloc vuitè en recursos rebuts (3.024 euros) i fins al quinzè –l’últim, ja que Euskadi i Navarra no formen part del règim comú– si es té en compte el cost de la vida, com calcula la Generalitat. Al davant de Catalunya, en el segon lloc com a contribuent, s’hi van situar les Balears (3.211,66 euros), més del 25% per sobre de la mitjana. Les Balears, però, conserven la segona posició en el repartiment dels fons del sistema (3.397 euros), tot i que baixen al desè lloc (2.867 euros) al comptabilitzar l’impacte del cost de la vida a l’estil de la Generalitat. Segons les dades d’Hisenda, se situen per sota de la mitjana en recepció de recursos Castella-la Manxa (el contribuent número 13), Andalusia (10), València (6) i Múrcia, la dotzena comunitat en aportació per habitant i la quinzena a rebre.

El torcebraç de l’ordinalitat

La pèrdua de posicions de comunitats com Madrid o Catalunya en la classificació de qui rep més, malgrat ser de les primeres a aportar, és un dels eixos del debat.

Un element que l’Executiu català i molts experts destaquen és la inflació, una variable que s’hauria de tenir en compte, ja que no és igual el cost de la vida en uns territoris que en d’altres. En l’última reunió anual del Cercle d’Economia a Barcelona el mes passat, el president d’aquesta entitat, Jaume Guardiola, va insistir davant el president del Govern, Pedro Sánchez, en la necessitat d’un nou sistema de finançament autonòmic amb prou capacitat financera, la corresponsabilitat en ingressos i despeses i la capacitat normativa i recaptatòria de les comunitats. El model, va afegir, hauria de comptar "amb un mínim nivell de solidaritat taxada i transparent i un principi d’ordinalitat" que tingui en compte el cost de la vida.

El Cercle va formar part de la vintena d’entitats, entre les quals hi ha les 13 cambres de Catalunya, Foment del Treball, Femcat, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, el RACC i Barcelona Global, que el març passat es van aliar per denunciar que l’actual sistema frena el progrés econòmic de moltes comunitats. Entre les propostes van incloure "un model federal o un pacte fiscal" que asseguraria que el nou sistema de finançament fos "transparent i eficient", acompanyats d’un mecanisme de solidaritat.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Segons aquest manifest caldria ampliar "de forma substancial" la cistella tributària i la capacitat normativa autonòmica. Les organitzacions signants recordaven que, amb independència del model pel qual s’opti, s’ ha de pactar pel conjunt de les forces polítiques, introduir mecanismes que garanteixin la lleialtat institucional i blindar les competències de cada administració.

Un altre requisit, afegien, hauria de ser un sistema equitatiu i que respecti el principi d’ordinalitat. Es tracta de garantir que les comunitats que més aporten no perdin posicions en la classificació un cop aplicat el principi de solidaritat. El sistema actual preveu un conjunt de variables específiques per assignar els recursos, com l’estructura per edats de la població o la insularitat, però no el diferencial del cost de la vida per territoris.