Bons temps per a la bèl·lica

A Mark Rutte, l’holandès que serà el nou secretari general de l’OTAN, les mentides espanyoles no l’agafen de nou, tot i que Sánchez les denomini "canvis d’opinió". Quan el Govern espanyol es va comprometre a destinar un 2% del seu PIB a despesa militar, sabia que no compliria la seva paraula, la paraula d’un Govern espanyol amb prou feines cotitza en els mercats internacionals. De fet, ni tan sols ho fa al mercat nacional. Holanda sí que va complir, i ho va fer precisament amb Rutte al capdavant del Govern, mentre que Espanya segueix a la cua de tots els països que formen part de l’organització. Una de les primeres tasques que portarà a terme Rutte quan prengui possessió del càrrec serà fer una ullada a la llista de tots els països de l’OTAN, amb la seva despesa militar al costat, ben apuntat. Allà a la llunyania, al final de tot, gairebé caient del foli, apareixerà Espanya. Un sempre pot adduir que Espanya és un país pacifista que prefereix destinar els diners a altres causes –tot i que els espanyols no les notem–, però a això Rutte –i tots els altres– podran respondre que si Espanya no volia gastar en armament, no haver-se apuntat a una organització militar, que això és com apuntar-se a una orgia i no voler abaixar-se les calces (els militars solen ser gent que parlen clar, a més d’una mica masclistes).

Sense apreci pel sud

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Allò de l’escassa despesa militar és la gota que farà vessar el got de Mark Rutte, que mai ha sentit un apreci exagerat pels països del sud d’Europa. Una de les més sonades polèmiques que ha protagonitzat va ser quan, en plena pandèmia del coronavirus, un camioner del seu país li va reclamar que no donés diners "als espanyols" per pal·liar els efectes del coronavirus en l’economia, i Rutte li va respondre entre rialles que tindria en compte el seu consell. No és cap secret que als països rics no els agrada gaire deixar diners als països pobres, perquè consideren que aquests no l’administraran correctament (en el cas d’Espanya, els mateixos espanyols podríem donar-los la raó als països rics, si no ho fem és perquè no ens ajudarien mai més i això aniria en el nostre propi perjudici). Fins i tot dins d’una mateixa nació, les regions riques es mostren reticents a compartir la seva riquesa amb les menys afavorides, vegeu el cas de Catalunya. Podria arribar a pensar-se que els països i les regions riques ho són precisament gràcies al seu egoisme i gasiveria.

Un mai ha sabut d’on surt el nom d’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, ni què dimonis significa, però és que un no sap ni tan sols on cau això de l’Atlàntic nord, segur que bastant lluny. El Mediterrani té també nord i sud –a més d’est i oest, com qualsevol mar que es preï– i a mi no se m’acut dir a les amistats que passo les vacances al Mediterrani Nord –quina cursileria–, i això que les passo a l’Escala. De tota manera, aquests són bons temps per posar-se a dirigir una organització militar. Amb una guerra a Ucraïna, amb el Pròxim Orient convertit en un vesper, amb Rússia i Corea del Nord fent-se carícies i amb un més que probable retorn de Trump a la presidència dels EUA, Mark Rutte es divertirà. D’això es tracta, a determinades altures de la vida un no busca una feina ni per diners ni per fama ni per poder, sinó per divertir-se. El que té de bo ser secretari general de l’OTAN és que un pot jugar a les guerres amb la seguretat que res li passarà, que el seu nom mai serà entre les desenes de milers de morts de qualsevol conflicte que hagi contribuït a crear. Un pot amenaçar, envair o massacrar sense perdre el somriure, que la vida són quatre dies i no val la pena amargar-se.