La doble carrera

Era una època més ingènua en què molts s’empassaven una classificació com aquesta. Acabaríem veient Nadia Calviño fen mítings vermella d’entusiasme, Grande-Marlaska defensant les derivacions en calent dels migrants a l’Estret i Margarita Robles combinant les lloances a l’Exèrcit amb els atacs al PP, que tot és aliment. Tot i així, continua sent, sens dubte, la ministra retòricament i ideològicament més discreta. I una de les que més valora el president Sánchez.

Amb un expedient acadèmic quallat d’excel·lents i matrícules d’honor, Margarita Robles va guanyar les oposicions a jutge amb el número u de la seva promoció el 1981. En aquell moment només hi havia tres jutgesses a tot Espanya. Als 34 anys ja va ser presidenta de l’Audiència Provincial de Barcelona. Va començar en política en els foscos anys finals del felipisme. En la guilladura declinant de llavors a Felipe González no se li va acudir altra cosa que fusionar els ministeris de Justícia i Interior i posar un jutge al capdavant d’aquella atrocitat, Juan Alberto Belloch, l’aspecte vampíric del qual accentuava una infinita ambició. A Robles li van oferir el càrrec de sotssecretària de Justícia en aquella tessitura i va acceptar. I va haver de fer-ho molt bé perquè el biministre la va proposar 10 mesos després com a secretària d’Estat d’Interior. Robles es va creure o va fingir creure’s el relat de la regeneració democràtica del moribund Govern i va impulsar la investigació del segrest i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala. El cavallerós José Luis Corcuera va arribar a afirmar que li hagués donat dues hòsties a la secretària d’Estat "si no fos una senyora".

Respecte dels caps militars

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El 1996 va tornar a la judicatura i va recomençar una carrera brillant: jutge del Contenciós Administratiu de l’Audiència Nacional, magistrada del Tribunal Suprem, vocal del Consell General del Poder Judicial. No obstant, va aprofitar la primera ocasió per ficar-se de nou en política: diputada per Madrid en les eleccions del 2016. Després de tantes anades i vingudes Robles havia desenvolupat prou quall per sol·licitar en la seva excedència que li guardessin la plaça en el Tribunal Suprem. L’hi van negar. En canvi, es va guanyar l’apreci de Sánchez al ser un dels 15 diputats socialistes que van votar que no a la investidura de Mariano Rajoy. Quan Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE la va designar portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats i, per fi, a l’arribar al poder, ministra.

Al contrari que el seu company Grande-Marlaska, que té una imatge entre dolenta i pèssima, Margarita Robles ha merescut un respecte invariable per tots els caps militars que han treballat sota el seu comandament en els últims sis anys. Ha modernitzat operativament el ministeri però, sobretot, ha impulsat programes de renovació armamentística i tecnològica i ha augmentat la venda d’armes i municions per a Llatinoamèrica i Europa de l’Est. Ha moderat les seves inicials peroracions patriòtiques i sap guardar silenci absolut quan el seu president ho necessita. Fa una setmana el Govern va deixar sol el rei Felip en una visita oficial a les repúbliques bàltiques. Sorprenentment no el va acompanyar cap ministre. Tampoc Robles, que no obstant es va incorporar l’últim dia del viatge a la comitiva reial. Sembla una grolleria, però és una desidiosa imprudència política i protocol·lària. Per descomptat, Robles, en posició de ferms, ha complert el deure de no donar cap explicació de la barrabassada.