Al Berlaymont, ben resguardat

En vigílies de l’imminent canvi de guàrdia en les institucions europees i de l’Informe anual de la Comissió sobre l’Estat de Dret, amb fosques perspectives sobre la salut de la independència judicial a Espanya, el moment deu haver semblat propici per a la renovació, al marge de no haver-se respectat la transparència deguda, per tal com la Carta Magna reserva la competència al Congrés i el Senat. La disposició de l’oposició a acceptar un dels seus talons d’Aquil·les, contravenint corrents tel·lúrics domèstics que es mostraven incòmodes amb l’acord, obeïa a la insistència de la UE, la pressió de la judicatura i la por que l’amenaça de reformar el sistema es convertís en realitat. Sense esquivar el disbarat d’haver renovat amb el sistema actual i ara negar-se a fer-ho per estar en l’oposició, després d’haver incomplert la Constitució durant cinc anys.

Tan aviat qüestionat, per l’absoluta desconfiança entre els signants, el pacte que ha posat fi momentània a l’"anomalia democràtica" no és una simple operació de repartir-se les dues formacions, al 50%, el nomenament dels vocals del govern dels jutges. L’acord firmat permet cobrir un centenar de places vacants en el Tribunal Suprem i en les presidències de l’Audiència Nacional i els Tribunals Superiors de Justícia. Amb dues cauteles explícites per allunyar temptacions colonitzadores: exigència de majories reforçades i qualificació objectiva per als nomenaments.

Les motivacions

Tenint en compte que, en l’última dècada, no han arribat a un sol acord, els més escèptics no han trigat a preguntar: ¿quines motivacions han tingut uns i altres perquè, després de 2.000 dies amb mandat caducat, una cosa que resultava impensable hagi acabat sent possible i, com per art d’encantament, s’hagi desencallat el "primer renovar i després reformar"? ¿És la desconfiança que provoca la fam pel control de la justícia? o ¿preval l’amenaça desafiadora de renovar "tant sí com no"?

Tot i que sempre hi haurà qui digui que serveix per recuperar la legitimitat institucional –que un òrgan constitucional mai ha de perdre–, fer pedagogia sobre què és la justícia, per a què serveixen els jutges i com funciona el sistema de legalitat, però la realitat no deixa de ser cridanera: polítics cuinant un acord sobre el govern del poder judicial, una cosa que mai haurien de pactar.

¿A quanta gent importa l’afinitat personal o l’apreci que es puguin tenir els líders de dos partits que sumen 258 escons, on resideix la voluntat popular que es va haver de respectar amb l’objecte d’una entesa?

Després de l’anunci joiós de l’acord per desencallar la renovació, el president del Govern es va dirigir al cap de l’oposició amb una frase ambigua, si bé sedativa: "Tant de bo, senyoria, aquest sigui el primer de molts acords".

Una curta treva

Res manté més la fidelitat de l’electorat que un odi compartit i tot just 48 hores després de la firma les parts es van tornar a tirar els plats pel cap, a compte del caràcter vinculant de l’acord firmat. Això pot explicar que l’alegria inicial amb "el començament d’una amistat" s’hagi desdibuixat. Freud ho explicava així: "Si fóssim capaços d’entendre les raons del comportament d’altres persones, tot tindria sentit". Els que mai donaran crèdit a l’acord prefereixen apel·lar a la pressa que imposen els compromisos de la investidura: els consells judicials autonòmics com a obliqua via d’escapament per fragmentar la unitat jurisdiccional, principi establert a la Constitució del 78.

La creació d’aquests consells –que suposaria un nou pas en la politització judicial– multiplicaria els riscos de dependència dels jutges respecte al poder polític. En tot cas necessitaria una reflexió sense presses conjunturals i qualsevol alteració intimaria un nou pacte d’Estat.

Sempre he afirmat que les eleccions es guanyen –o es perden– en el centre i vull pensar que els que van votar esperançats la Constitució, van aplaudir els pactes de la Moncloa o es van obstinar en majories absolutes al centreesquerra, han acollit de bon grat el primer pacte entre dos partits irreconciliables. En absència prolongada d’acords d’Estat, embafada la societat amb l’excessiva confrontació política, aspira a reprendre l’avinença que ha facilitat els millors anys en avenços democràtics, creixement econòmic i pau social.

La suspicàcia recíproca no desapareixerà, la sospita del gat amagat, tampoc; però la línia que separa l’audàcia de la temeritat és fina i l’aposta que ha fet el líder de l’oposició és arriscada, si no es veu acompanyada d’altres passos, pendents de donar per qui pot fer-ho, per continuar depurant el sistema.

L’acord aconseguit minva l’auctoritas del fiscal general de l’Estat. Amb la seva conducta sota escrutini i vorejant la imputació, l’òrgan constitucional necessita un canvi que ratifiqui –com a signes innegociables– la independència i la neutralitat.

L’exageració

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

La renaturalització del Tribunal Constitucional (TC), suplantant a la pràctica el Suprem –que té l’última paraula– i esmenant la Constitució, des de l’anomenada "interpretació evolutiva", converteix l’admonició del líder popular –exigint canvis que garanteixin la independència efectiva del poder polític– en urgència indefugible.

L’exageració és una de les nostres senyes d’identitat. Però només l’actuació o la inhibició seran indicis determinants de la voluntat real de compliment d’allò firmat. De moment, no és ni es pot invocar, com a trompe-l’oeil, la qüestió vinculant. No es pot descartar que l’edifici Berlaymont, a la capital d’Europa, degui el seu nom al comte Charles de Berlaymont, fidel aliat de Felip II i enemic declarat de Guillem el Taciturn, conspirador irreductible contra la corona espanyola, inicialment catòlic per poder heretar el títol de príncep d’Orange i després calvinista per mantenir-se al capdavant de la rebel·lió antiespanyola. Un model per a algun dels nostres contemporanis, tot i que em temo que el seu interès per la història sigui semblant al seu respecte per l’Estat de dret. Tot i que l’acord està ben resguardat, mai se sap les voltes que fa una clau. Ho anirem veient...