Prestidigitació jurídica

Quina és la pitjor de les tiranies, es preguntava el baró de Montesquieu (París, 1689-1755), a la qual cosa contestava el jurista i filòsof francès: "No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia". A l’ombra de la llei d’amnistia i sota la calor de la justícia, l’antic tribunal del procés –els mateixos magistrats convertits en Sala, menys un, Luciano Varela, jubilat al dictar-se la sentència del 14 d’octubre del 2019– i l’instructor d’aquesta causa, Pablo Llarena, han exercit aquesta pitjor de les tiranies, convertint la seva negativa a aplicar la llei d’amnistia als condemnats per malversació, en un acte de rebel·lió contra l’imperi de la llei. "Tot i que sembli ja cosa rància i sabuda [el concepte d’imperi de la llei] aviat tornarà a posar-se de moda", Francisco Javier Laporta, catedràtic emèrit de Filosofia del Dret de la Universitat Autònoma de Madrid dixit fa alguns anys.

Quan en aquells dies del 18 i 19 de juliol del 2018, Pablo Llarena i Manuel Marchena van decidir junts, després d’anades i vingudes, rebutjar l’extradició de Carles Puigdemont que els jutges alemanys del Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein van oferir per ser jutjat pel delicte de malversació de fons públics, aquests "ignorants" de l’antiga província prussiana, com van arribar alguns a qualificar-los en el Tribunal Suprem, no sabien amb qui s’enfrontaven. El deure de persecució d’un presumpte delicte –en aquest cas castigat amb 12 anys de presó– que tot jutge està obligat a complir va ser una cosa irrellevant, perquè els suprems no podien acceptar jutjar els altres dirigents per rebel·lió –llavors Llarena només va instruir la causa per una inequívoca rebel·lió– sense fer seure també Puigdemont al banc dels acusats per aquest delicte. La malversació era un delicte que aparentment no tenia importància. Es diu aviat, tant que, sis anys després, l’han utilitzat com la corda per trencar el coll de la llei d’amnistia davant els seguidors d’un clàssic Reial Madrid-Barça.

Problema: Marchena no ha aconseguit la unanimitat. La deserció, per dir-ho així, de la magistrada Ana Ferrer de la sala de sis jutges a càrrec de decidir –hi insistim, l’antic tribunal del procés– amb un vot particular ha destapat tot el tinglado. Tota la informació –plantejada en termes jurídics llisos i rasos– és als gairebé nou folis de la magistrada Ferrer.

Hem apuntat en aquestes pàgines que la llei d’amnistia, modificada diverses vegades arran de resolucions judicials de magistrats que anaven espantant els potencials beneficiaris, tenia alguns errors, que podien ser manipulats hàbilment com en el seu cas ja va passar amb la llei del només sí és sí.

En aquest cas, en la primera versió –que Marchena estima com a millor o més clara, segons insinua en la seva interlocutòria– s’afirmava que el delicte de malversació per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 havia de ser amnistiat. I punt. En la versió modificada es van afegir unes línies en les quals aquesta malversació no comportava benefici o enriquiment personal. Sense embuts: que ningú s’havia ficat els diners a la butxaca. Aquestes línies assenyalen: "No es considerarà enriquiment l’aplicació a les finalitats previstes (apartats a) i b)) quan, independentment de la seva adequació a l’ordenament jurídic, no hagi tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial".

Sobre aquestes línies construeix Marchena i executa l’instructor Llarena la teoria que la mateixa llei d’amnistia exclou la malversació. És a dir: els suprems no poden aplicar-la perquè la llei l’exclou. I tot i que digui clarament –com destaca la magistrada Ferrer– que s’ha d’amnistiar la malversació utilitzada per al referèndum de l’1 d’octubre del 2017, això no val.

Consultar amb Marchena

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Fa l’efecte que Marchena ens està dient: és que així no es fan les coses. O es fan bé o no funciona. Bona part de la seva interlocutòria polemitza amb la forma d’elaboració de la llei, l’acceleració i la contradicció. Posats a fer, potser hauria sigut convenient consultar amb Marchena perquè la llei d’amnistia sortís il·lesa en aquesta croada–darrera– de la malversació.

Sense aquesta frase, Marchena hauria arribat a la mateixa conclusió. Perquè estava predeterminada des de la reforma del delicte de malversació i la seva interpretació per part de la Sala Segona. Però els nyaps de la llei l’hi han posat més fàcil per dir que no és que es negui a aplicar la llei perquè li disgusta, sinó que és la mateixa llei la que exclou l’amnistia.