Torna la "vella política"

En efecte, el pronòstic de l’expresident François Hollande, reelegit diputat en la seva antiga circumscripció de la Corrèze, s’ha acabat confirmant a les urnes: el "nou món" que pregonava Emmanuel Macron tenia els peus de fang. "El ‘vell món’ –va explicar al seu dia Hollande- té un nom: es diu democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa. No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb tenir les xarxes socials". Macron disposava d’autoritat tècnica, però tenia un dèficit polític inicial: va ser elegit sense haver sigut abans càrrec electe en un país on els presidents han sigut diputat-alcalde; una escola que ensenya l’art de la negociació i de la transacció.

Les crisis encadenades en els seus set anys en la presidència –de la revolta dels armilles grogues a la protesta per la reforma de les pensions, de l’aprovació d’una llei d’immigració amb els vots de la dreta i l’extrema dreta a la insurrecció independentista a Nova Caledònia per la reforma sense consens del seu règim electoral especial– han certificat la seva falta de reflexos polítics. Les eleccions europees del 9 de juny, quan l’extrema dreta va doblar el macronisme en percentatge de vots, van ser el penúltim acte d’aquest referèndum anti Macron. La seva sorprenent decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i convocar legislatives exprés va ser la rematada final. Édouard Philippe, el seu primer ex primer ministre, va sentenciar llavors: "El president ha matat la majoria presidencial".

En resum, la nova política s’ha mostrat més eficaç a l’hora de conquerir el poder que en el moment d’exercir-lo i mantenir-lo. Es tracta d’una constatació que és aplicable també fora de l’Hexàgon als moviments del nou món, de signe divers i fins i tot antagònic: del M5E a Itàlia a Podem a Espanya. També va ser aquest el cas de Ciutadans, amb un Albert Rivera –batejat com el Macron espanyol"– que va cremar les seves naus abans fins i tot d’arribar a governar.

Aquestes formacions –partits-moviment, partits-plataforma, partits-empresa– van ser una resposta a l’obsolescència dels partits tradicionals, però són després aquests vells partits els cridats a superar la necrosi que patien. Aquest és ara el cas de França: la Cinquena República, dissenyada el 1958 per De Gaulle per reforçar el presidencialisme, haurà d’aprendre a treballar des del parlamentarisme: la majoria presidencial sortint perd més d’un terç dels seus diputats i se situa com el segon grup de la nova Assemblea Nacional; en tercer lloc, l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (l’ex FN).

Notícies relacionades

¿El 2025 sense eleccions? El PP no ho té tan clar

El PP trenca la negociació amb el Govern per la crisi migratòria

El veredicte de les urnes, a diferència de les legislatives de 2017 i, en menor mesura, del 2022, no dona un xec en blanc al president: Macron haurà de practicar la cultura de la coalició, és a dir, formar govern amb el primer bloc en escena: la majoria de diputats del Nou Front Popular amb la no-bel·ligerància de la majoria presidencial sortint i d’alguns dels postgaullistes (LR) que no van avalar el pacte del seu líder, Eric Ciotti, amb Marine Le Pen. Més que una cohabitació clàssica –el president amb un govern de signe contrari– ens encaminem a una coalició amb el bloc moderat del Nou Front Popular.

En tot cas, el marge de maniobra de Macron s’ha reduït: no pot dissoldre la nova Assemblea Nacional fins d’aquí un any i pot veure’s temptat de dimitir abans de les presidencials del 2027. Mentrestant, guanya la vella política: més parlamentarisme i més democràcia deliberativa. Mentrestant, el primer ministre, Gabriel Attal, que presentarà avui la seva dimissió al president, seguirà en funcions mentre es forja una complexa majoria que pot trigar setmanes a concretar-se.