Abascal força Vox a resistir a l’oposició malgrat el malestar

Santiago Abascal va sacrificar els cinc governs autonòmics assumint riscos interns per prioritzar el seu duel –ja absolut– amb Alberto Núñez Feijóo. El primer que afronta és un qüestionament al seu propi lideratge, que, per ara, a la direcció nacional de Vox neguen. Un conseller d’Extremadura, l’únic que hi havia, ha decidit continuar. I hi ha un altre cas a Castella i Lleó. Els quatre vicepresidents autonòmics van acatar la postura del partit, tot i que alguns ho fessin amb bastant malestar. Les desercions, en principi, s’han parat aquí.

El segon gran perill encara està per calcular-se. Tot i que Abascal va assegurar que els electors comprenen la posició de sortir dels governs després que les comunitats autònomes acceptessin el repartiment de menors migrants que segueixen a les Canàries, no hi ha una convocatòria electoral pròxima que hagi de posar a prova el moviment. Al PP creuen que aquesta decisió "esborra del mapa" Vox i que perdre el focus institucional és un error de primer ordre, "desproporcionat" i que ni tan sols el van saber mesurar bé.

Al partit d’ultradreta les coses es veuen molt diferents. El full de ruta marcat per Abascal i un nucli molt petit de les persones que realment prenen les decisions i marquen l’estratègia mira al llarg termini. Primer, perquè la presència als governs autonòmics, consideren, els estava penalitzant més que beneficiant. No tenien marge per imposar les seves polítiques ni inclinar la balança en molts aspectes que són nuclears. Per això Abascal va dir que des de fora dels executius podrien tornar a les seves essències, recuperar els seus "posicionaments autèntics".

La immigració no és un tema més. És –com per a la resta de la ultradreta a Europa– la batalla política i ideològica més important del moment. I en el futur ho continuarà sent. El convenciment dins de Vox que ni PP ni PSOE estan abordant el fenomen migratori a Espanya (tampoc a Europa) de la manera correcta regeix bona part dels seus moviments. El camí emprès a Europa i la prioritat a les aliances internacionals sense ser un partit de govern han tingut molt pes. Tot i que a Vox ho neguen, la irrupció del partit d’Alvise Pérez a les eleccions europees també és un nou factor de risc amb què Vox, ara des de fora, pot confrontar fàcilment.

Notícies relacionades

Xavier Godàs: "Si el PSC i el PSOE no compleixen els pactes, cauran governs"

ERC encarrega una investigació interna més dels cartells contra els Maragall

Quan Vox va prendre consciència que el PP pensava recolzar la distribució dels menors estrangers no acompanyats en la reunió que es va fer a Santa Cruz de Tenerife a mitjans de setmana, Abascal es va llançar a un envit sense retorn. Les converses amb el PP a nivell autonòmic es van intensificar. Com va publicar aquest diari, Vox va pressionar perquè algunes comunitats es replantegessin la seva posició. De fet, comptaven que ho farien. Per això Abascal va culpar Feijóo després d’haver "obligat" els seus barons autonòmics a votar a favor. Afirmen que eren partidaris de l’abstenció i que així pensaven defensar-ho fins a hores abans.

La realitat és que a les comunitats –malgrat totes les dificultats– hi havia una entesa. La veritable guerra portava molt temps desfermada a Madrid. I l’hostilitat entre Feijóo i Abascal en aquest moment no pot ser més gran. Al nucli dur de Vox insisteixen que "Feijóo no suportava que cada setmana li diguessin que pacta amb la ultradreta en la sessió de control".