Empresari i màrtir

Nacho Cano es proclama amic d’Isabel Díaz Ayuso i opina que tot això és una persecució. Una cacera, una conspiració contra ell. Home, a la fi algú descobreix la veritat: el Consell de Ministres es reuneix cada setmana amb un sol punt en l’ordre del dia: fotre Nacho Cano. Ja pressento jo Marlaska ideant maldats contra Cano; Escrivá, planejant inspeccions de la Seguretat Social; Yolanda Díaz, trapellejant sobre com buscar-li les pessigolles. I Margarita Robles, enfurismada cridant que cal enviar-li ja els tancs, els portaavions i fins i tot un F-16 si es posa desafiant.

Creure’s l’elegit

Cano bé podria cridar: ser paranoic no significa que no et persegueixin, si bé cal veure per què creu que el consideren un enemic de l’Estat. Opinar així és tenir un alt concepte de si mateix, però això no és el pitjor, el pitjor és imaginar què s’ha pensat aquest home que és un Estat, com funciona i a què es dedica. Potser hi ha un esdeveniment en la seva vida que fa que es cregui l’elegit. Algú molt especial. Espiable, perseguible. Abatible.

Notícies relacionades

Les portes migratòries

Les Canàries lluiten pel decret llei per evitar un altre repunt

L’altre dia deia el periodista Juan Sanguino, en el molt recomanable pòdcast Delirios de España, que a Nacho Cano la part més jove de la població espanyola el coneix per aquell "més alt, que ens senti Miguel Ángel", que va proferir en el concert homenatge a Las Ventas a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP a Ermua assassinat per ETA. L’altra meitat, per la seva pertinença a Mecano. Aquell crit, ple de paroxisme, deliri, eufòria, emissor de perplexitat a doll, va ser secundat amb una important barreja de sentiments pel públic, milers i milers de persones, i la primera fila, on hi havia ministres com Gallardón o Álvarez Cascos, familiars de Miguel Ángel, una infanta, dirigents de diversos partits, etc., gent que no sabia si ballar o plorar mentre Cano continuava tocant, cantant i invocant l’infortunat Miguel Ángel mirant al cel. Gairebé 19 milions de televidents van veure el concert per TVE. Ara aquella fita ha caducat. I n’arriba una de nova en la vida d’aquest madrileny de 61 anys que va formar part de Mecano entre el 1981 i el 1998: la seva detenció. "La meva opinió és que cal desviar l’atenció de la investigació de la dona de Pedro Sánchez i, com que jo soc amic d’Ayuso i no soc comunista, perquè no soc idiota", va dir Nacho Cano, no sabem si cridant cap a dalt, dient-se a si mateix: "més alt, que ho senti la presidenta". L’únic que es pot compartir d’aquesta opinió, no obstant, no unànime, és l’afirmació que no és idiota. Sap bé el que fa: aprofitar-se d’uns joves que volen tant sí com no aprendre, aconseguir una feina en el món de l’espectacle i tornar al seu país, Mèxic, amb una feina, amb un muntatge que els permeti guanyar-se la vida amb el seu talent. Alguns d’aquests joves han tingut el desvergonyiment d’acusar la policia espanyola i queixar-se de la seva indefensió per ser en un país estranger. Caldria veure com actua la policia mexicana. O més ben dit, no s’hauria de veure, ni comprovar mai.

La denúncia i detenció de Nacho Cano ha sigut per suposadament afavorir la immigració irregular i cometre un presumpte delicte social, després de la denúncia de l’11 de gener d’una de les ballarines portades de Mèxic el desembre del 2023. Després de les seves declaracions, Ayuso va entrar al joc, no hi ha joc al qual no entri, i el va defensar. Però potser Nacho Cano faria bé a defensar-se de si mateix, de les seves manies persecutòries. I dedicar-se a la música. Ens costa tant oblidar-lo...