Aragonès i Rovira reivindiquen el Govern del "final de la repressió"

Sis anys i mig després d’haver-se refugiat a Ginebra per evitar la presó, Marta Rovira va tornar a trepitjar ahir la plaça de Sant Jaume i a ser rebuda solemnement i en llibertat a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, l’edifici des d’on va encapçalar clandestinament la direcció de l’1-O. Sap que la Catalunya a la qual torna no és la del 2017. L’independentisme ha patit durs revessos en les últimes conteses electorals, una força que ha anat perdent en paral·lel al camí de la desjudicialització del conflicte. Tampoc havia calculat que la seva tornada coincidiria amb l’epíleg del Govern de Pere Aragonès, que fa les maletes al compàs d’una ERC que esfulla una perversa margarida: o investir Salvador Illa o anar a una repetició de comicis amb una perspectiva nefasta per als republicans.

"Pensava que no tindria temps de veure un president de la Generalitat d’ERC", va admetre Rovira conscient que l’actual executiu té els dies comptats. Tres anys de Govern dels republicans que tant Aragonès com la secretària general del partit s’han mirat per remarcar que no han sigut en va perquè aquesta serà recordada com la legislatura del "final de la repressió". Ja sense cotilles ni complexos que anys enrere sí que van pesar davant Junts, ERC ha reivindicat la paternitat dels indults, de la supressió del delicte de sedició i, ara també, d’una amnistia que ha reconegut que està a mig aplicar. Sense anar més lluny, la tornada de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig està pendent. "Han de poder tornar tots a casa", van reivindicar.

Un "punt d’inflexió"

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Tots dos van voler deixar clar que, una vegada culmini l’exoneració de les causes obertes pel procés, camí que Rovira va aprofitar per recordar que ha desbrossat ERC "en solitari i de manera incompresa" en moltes ocasions –en clara referència a Junts–, res acaba. Aragonès va definir la posada a zero del comptador judicial com una "gran victòria de país" que, al seu torn, ha de suposar un "punt d’inflexió per fer un pas endavant en la resolució del conflicte de sobirania". No va pronunciar la paraula referèndum, però ho va deixar a entendre en plenes negociacions amb els socialistes amb l’exigència del concert econòmic en l’epicentre. Si no hi ha una oferta suculenta en 15 dies, Rovira va avisar que el seu partit es despenjarà de la interlocució.

ERC cerca que no s’entengui que un eventual suport per a la investidura d’Illa serà a cost zero ni suposa la renúncia a la independència, malgrat que l’autodeterminació és un mur infranquejable per al PSOE i el PSC. Es tracta, asseguren, d’obrir un "nou escenari polític". Però Aragonès, obstinat que es consolidi un llegat del seu Govern i donar una capa d’èpica al seu pas per la Generalitat, insisteix que és la "victòria del sit and talk" que va plantejar el Tsunami pel qual van ser acusats de terrorisme els dirigents i activistes que es van refugiar a Suïssa.