Dos candidats per a una investidura inèdita

Amb el compte enrere per a la investidura en marxa, els partits treballen a contrarellotge per aconseguir una entesa que faciliti un debat d’investidura abans del 26 d’agost. El PSC negocia pràcticament "diàriament" amb ERC per intentar complir amb el termini marcat per la direcció republicana d’aconseguir un preacord abans de finals de juliol que permeti a Salvador Illa postular-se. En paral·lel, Junts també mira de buscar el seu forat i no tanca la porta a una investidura de Carles Puigdemont, per això l’expresident s’ha implicat personalment en les negociacions amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira, tal com va avançar EL PERIÓDICO.

El primer té possibilitats de superar la votació si aconsegueix el suport dels republicans i el previsible vot dels Comuns. El segon, manté la seva voluntat de presentar-se, sabent que necessita, a més d’un acord amb ERC, una abstenció dels socialistes, que el PSC descarta per complet.

La qüestió en tot aquest dilema és saber qui es vol presentar primer a aquest debat. Una cosa que està condicionada en última instància a la decisió del president del Parlament, Josep Rull. Ha de ser ell, tal com marca la normativa, qui proposi un candidat. El seu criteri, segons ha expressat, és prioritzar la voluntat dels postulants a sotmetre’s al debat, tinguin o no els suports amarrats suficients per superar la votació. Això obre la porta tant a Illa com a Puigdemont, tot i que el segon tingui l’aritmètica en contra.

Rellotge activat

A finals de juny s’hauria d’haver celebrat ja un primer ple d’investidura, però Rull va optar per presentar un acte equivalent a una investidura fallida, ajornant així la decisió de quin dels candidats seria el primer. Llavors ningú es va mostrar voluntari a sotmetre’s al debat i Rull va considerar que s’havia d’activar el marcador fins a la repetició electoral, a l’espera de poder resoldre aquesta qüestió. Aquesta situació ja va suposar un fet inèdit en la història de la institució, ja que, si bé sí que s’havia utilitzat aquest "comodí" abans, mai havia sigut per ajornar un debat d’investidura per falta d’un postulant. Si la legislatura ja va començar a batzegades, Rull ha d’encarar ara una casuística a què cap altre cap de la Cambra catalana s’ha enfrontat mai encara: decidir quin dels dos candidats es presenta a un ple d’investidura, o en quin ordre ho fan, si els dos mostren interès a fer el pas abans del 26 d’agost.

Amb l’hemeroteca del Parlament a la mà, es tracta d’una situació inèdita. Si bé els resultats de les eleccions sempre donen un guanyador –en aquest cas, el socialista-, la suma de majories alternatives ha forçat en els últims anys a què no hagi sigut el candidat del partit amb més vots el que s’ha sotmès al debat.

Ha passat amb el front independentista en les dues últimes conteses electorals. El 2017, Inés Arrimadas (Cs), guanyadora de les eleccions, va renunciar a postular-se. Una cosa diferent va ser la situació d’Illa el 2021. També va quedar primer, però, en el seu cas, va ser la presidenta Laura Borràs, de Junts, qui va considerar que no s’havia de celebrar un ple d’investidura per al candidat socialista, perquè la seva investidura no prosperaria.

Si tirem més enrere en el temps, hi ha hagut legislatures en les quals dos presidenciables han estat a prop de postular-se alhora, però sempre el candidat amb menys possibilitats ha fet el pas enrere o no ha arribat a manifestar la seva intenció de sotmetre’s a un ple.

Pujol i Maragall (1999)

El 1999, quan Jordi Pujol (CiU) va prendre possessió de la Generalitat per última vegada, el llavors candidat a la presidència socialista, Pasqual Maragall, va mantenir durant dies l’argument que ell havia de ser el president perquè havia guanyat les eleccions. El cert és que el PSC va ser el partit més votat, però CiU va treure més escons pel sistema d’escrutini per circumscripcions.

"Va mantenir aquest discurs, però mai hi va haver ni per part d’ell ni del partit una voluntat real de presentar-se a una investidura", afirmen veus pròximes a Maragall, que asseguren que "estava clar" que Pujol tiraria endavant la seva candidatura. Ho va fer finalment amb els vots del PP i l’abstenció d’Esquerra Republicana.

Maragall i Mas (2003)

Quatre anys més tard, Maragall va aconseguir l’anhelada presidència de la mà del tripartit (PSC, ERC i ICV), que va acabar amb 23 anys seguits de govern de CiU i que es va segellar sota el Pacte de Tinell i la promesa de reforma de l’Estatut. En aquell moment també hi havia el dubte sobre si el successor de Pujol, Artur Mas –que va quedar primer-, acabaria presentant-se com a candidat a la investidura, ja que tant PSC com CiU van negociar amb els republicans, llavors amb Josep Lluís Carod-Rovira al capdavant de les converses, els seus suports. L’entesa entre els partits d’esquerres i la certesa de Mas que era impossible superar un debat va fer que mai arribés a fer un pas al capdavant en aquell moment.

Notícies relacionades

Les oenagés recolzen la plantada de les Canàries per l’abandó de l’Estat

Feijóo dona via lliure als barons perquè es reuneixin amb Sánchez

Ara Josep Rull es troba en una disjuntiva sense precedent a què haurà de fer front tan aviat com es desbloquegin els pactes d’investidura i algun dels dos faci el pas endavant. Però l’escenari és encara més complicat si el retorn de Puigdemont per al debat implica una detenció, fet per al qual el cap de l’hemicicle ja s’està preparant en vistes d’evitar que això es produeixi dins de la institució.

Si l’expresident Puigdemont torna i és detingut, serà Rull qui agafi les regnes de la situació i decideixi si el ple d’investidura continua endavant o no. Sigui com sigui, ell té l’última paraula.