Vox manté el seu espai davant el PP amb les seves aliances internacionals

Quan fa uns dies Pedro Sánchez va parlar del "divorci" entre el PP i Vox en ple debat al Congrés, el president buscava causar irritació entre els que ja són exsocis en els governs autonòmics. "¿Vostè com ho porta? Millor que el senyor Feijóo, imagino", va dir a Santiago Abascal. Però en la cúpula de Vox feia dies que utilitzaven aquesta expressió per explicar el trencament: "Feijóo no parava de demanar-nos el divorci. Gairebé cada setmana. Doncs ja està. Ja l’hi hem concedit".

En el PP segueixen les anàlisis sobre la ruptura i pensen que ha sigut un "suïcidi polític". Que Abascal no va mesurar les conseqüències de la seva decisió i del que pot implicar internament. Busquen un càlcul electoralista mal fet –mirant sobretot a Alvise Pérez– que en la direcció del partit ultra no només neguen, sinó que amb prou feines es plantegen.

El full de ruta de Vox està pensat a mitjà i llarg termini, "costi el que costi" i arribi o no arribi, rematen en la cúpula. I ho fan des d’una visió exclusivament nacional. Tenir presència en governs autonòmics i municipals (on segueixen) no ha sigut mai el veritable objectiu d’Abascal. El que influeix en les decisions de l’estratègia de Vox és el panorama internacional, convençuts que s’està creant un moviment polític a la dreta, del qual ells formen part, i el PP cada vegada n’està més lluny. Les eleccions als EUA de novembre són una cita crucial per a Vox. "Si guanya Donald Trump, el paradigma mundial canvia. I nosaltres som el seu únic aliat en aquest país", adverteixen.

El conclave de Madrid

Fa temps que les persones que envolten Abascal insisteixen en la construcció de relacions internacionals, una estratègia que Vox impulsa des de fa anys. I que no es pot comparar amb les de Sánchez o Feijóo. El conclave organitzat a Madrid fa dos mesos va ser la prova d’aquest treball. A l’acte van assistir l’argentí Javier Milei, representants de Trump i grans líders europeus, fins i tot amb fortes friccions com ha quedat clar en el Parlament Europeu, com la italiana Giorgia Meloni, que segueix el seu camí, i l’hongarès Viktor Orbán i la francesa Marine Le Pen, que ara comparteixen grup amb Vox.

Malgrat aquesta divisió, el plantejament que repeteix Abascal és que els uneix el que és més important: un projecte a llarg termini "que arribarà" i que està "molt per sobre de la distribució dels grups parlamentaris". El que creuen en l’entorn del líder ultradretà –també ell– és que el declivi que han patit les dretes convencionals en la resta del continent i fora d’Europa arribarà a Espanya també. I consideren que el PP –amb Núñez Feijóo al capdavant– no està sent capaç d’ocupar els espais.

La pròxima parada són els Estats Units. Trump continua encapçalant les opcions de la victòria, que s’han reforçat després de l’intent d’assassinat. I mentre els dubtes sobre si Joe Biden aguantarà en la carrera o no, des de Vox insisteixen que, si el republicà guanya, el més ben posicionat i l’únic aliat possible a Espanya és el seu partit. Quan Trump va comunicar que l’elegit per fer tàndem com a futur vicepresident era James David Vance, Abascal es va afanyar a penjar una felicitació personal amb una foto de tots dos a Washington. En la cúpula conservadora recordaven "que es coneixen" i que les relacions amb l’entorn de Trump "estan ja bastant forjades".

Els moviments d’Orbán

En paral·lel, Orbán –el gran soci actual d’Abascal– està fent moviments des de la presidència rotatòria de la Unió Europea que preocupen conservadors, socialdemòcrates i liberals. Ja hi ha hagut atacs d’atenció després de les seves trobades amb Vladímir Putin i el president xinès. A Vox no amaguen que el líder hongarès mou "peces" per contribuir al moviment global del qual formen part i que la sintonia és absoluta. La coordinació, també.

Notícies relacionades

Les oenagés recolzen la plantada de les Canàries per l’abandó de l’Estat

Feijóo dona via lliure als barons perquè es reuneixin amb Sánchez

Malgrat que en altres països europeus les forces d’ultradreta tenen més presència –en alguns casos han guanyat les eleccions i, en d’altres, han quedat com a segona força política del país–, Vox afirma que tots aquests partits porten anys d’avantatge. Alguns sí, però d’altres no. La realitat és que en les últimes eleccions europees no hi ha gaires exemples similars a la victòria del PP i al seu rival per la dreta tan allunyat dels números de Feijóo.

A Vox saben que no hi ha previstes eleccions a curt termini. També rebutgen la idea que tant repetien en els cercles del PP: que Vox trencaria els governs quan quedés un any de legislatura. Però quan Abascal va llançar l’envit pensant que hi hauria comunitats del PP que es negarien al repartiment de menors migrants, ja tenia decidit que no faria marxa enrere. Això, reflexionen en el partit, "sí que hauria sigut el final".