L’institut de les dones i clientes

Els que pensaven que el Ministeri d’Igualtat no superaria mai el caos creatiu de Podem, venen desmentits per l’atrafegament d’Isabel García, que ja ha criticat Irene Montero. La denunciant del "deliri queer" va ser nomenada per imposar el feminisme clàssic al trans, però ha caigut en l’abisme dimissionari per la seva feina d’industrial feminista amb els punts violeta.

Entendreix la fe socialista en l’empresa privada. Isabel García serveix a unes sigles reticents als homes de negocis, i a continuació funda, no una societat, sinó dues, amb la seva actual dona. Els alts càrrecs socialistes i els seus cònjuges es passen el dia al notari, quan la majoria de votants socialistes no tenen empreses al seu nom, ni tampoc butaques públiques. Caldrà acceptar amb un plus d’indulgència l’estupor dels feligresos progressistes al comprovar que les dues circumstàncies, la societat anònima i el salari oficial, es fonen per decret en un Govern d’esquerres.

Ningú dubtarà de la iniciativa privada d’Isabel García. Una vegada promocionada a la direcció de l’Institut enmig de la tempesta trans, va procedir a jugar amb la legislació que li permet mantenir un 10% de participació en mercantils. De nou, el terreny idoni per a una alt càrrec del PSOE. Els contractes obtinguts procedeixen majoritàriament d’ajuntaments socialistes, tot i que l’afectada corregeix que alguns són del PP. L’objectiu irreprotxable és combatre la violència masclista en esdeveniments públics, la facturació i la utilització de treballadors voluntarius obliguen a l’escrutini públic.

Al destapar-se l’escàndol industrial a El Español, la dirigent socialista va assenyalar que la seva parella "té dret a treballar, a menjar i a viure". Atesa la tasca pedagògica emanada de la Moncloa, a ningú li pot estranyar que sigui el mateix argumentari utilitzat per justificar l’intens i encomiable acompliment de Begoña Gómez.

Cap ànima càndida ha de tenir el mínim dubte sobre l’escissió radical entre l’Institut de les Dones i les empreses que van ser d’Isabel García. No obstant, les infelices coincidències suposen un esquer sucós per a les àvides dretes. Admetem que el PP també nomenava ministres de Defensa els industrials del sector, i que la col·lusió es dona per descomptada en el marge conservador. No obstant, ja va advertir Felipe González que potser no és l’autoritat més ben apreciada en aquest context, que l’esquerra sempre paga un preu més elevat per la corrupció.

Era raonable concloure que Isabel García s’havia convertit en un llast per al Govern, i que la sang freda obliga a desprendre’s amb lleugeresa dels destorbs, vegeu l’execució de Joe Biden. Ara bé, un lector crític anotarà que aquest sil·logisme higiènic és també d’aplicació immediata a la situació conjugal del mateix Sánchez, Pedro.

La directora de l’Institut de les Dones i Clientes havia d’ingressar en la història com a autora del categòric "les dones trans no existeixen", un pronunciament que ja comporta bastant treball i que per força havia de guanyar-li la simpatia dels que comprem els llibres de J. K. Rowling, animats per una fe més solidària que literària. Les incursions mercantils d’Isabel García s’endinsen en el drama del socialisme contemporani, la immolació de les dones d’alts càrrecs que es veuen incapacitats per desenvolupar en plenitud la seva activitat empresarial.

Negocis i ocupació

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En una igualació ideològica característica d’un país modernitzat a ungla de cavall, els nous socialistes no tenen llocs de treball, tenen negocis. Incompleixen la màxima de Jaime Peñafiel per a la família reial. I, com que la joia mai està completa a la casa del progressista, la rendibilitat que extreuen els esquerrans és molt inferior a l’espremuda pels grans conglomerats capitalistes. Encara hi ha classes.

La ministra per sobre d’Isabel García va afrontar l’escàndol amb un salomònic l’" escoltaré", una tasca auditiva de to pontifical que potser exagera la ponderació de la titular d’Igualtat. Tres de cada quatre espanyols són incapaços d’identificar fins ara Ana Redondo segons el CIS, i tampoc mostren un interès excessiu per conèixer-la en el futur. La ulterior destitució és intranscendent, aquests escàndols s’han d’enfocar sota la premissa que tots els involucrats són innocents segons la doctrina del Tribunal Constitucional, que ha declarat incompatible el PSOE amb l’incompliment de la llei.