Aniversari amb retrobaments

El 2020 va ser l’any del coronavirus, però també quan va esclatar l’espai postconvergent. Durant el primer estiu després del confinament, Puigdemont va anunciar la creació d’un nou partit –Junts per Catalunya–, després d’haver provat altres experiments com la Crida i d’arrossegar múltiples tensions amb el PDeCat. El divorci va ser va agrejar i amb batalla judicial inclosa. Puigdemont va estripar el carnet i amb ell, una àmplia tirallonga de dirigents de l’antiga convergència. Però no tots. Qui havia assenyalat Puigdemont com a successor, l’expresident Artur Mas, va fer campanya per la candidatura de l’exconsellera Àngels Chacón en les següents eleccions al Parlament amb un resultat insuficient. Quatre anys després, la ferida comença a suturar.

En les passades eleccions catalanes, Mas no es va desplaçar a Argelers per fer campanya amb Puigdemont, però sí que va demanar el vot per ell i fa unes setmanes va anunciar que es faria militant de Junts. Els mateixos passos que ha fet el també expresident Jordi Pujol, després de 10 anys d’ostracisme per la confessió dels diners a Andorra. També Junts, o almenys una part de les seves ànimes, ha començat a reivindicar públicament el llegat convergent, malgrat l’exasperació que provoca tot plegat en una altra part de la formació.

Ahir va fer 10 anys del relleu de Pujol que, junt amb els casos de corrupció que arrossegaven, va acabar enterrant la marca Convergència. El mateix dia en què el partit de Puigdemont va bufar les espelmes del seu quart aniversari, fita que celebrarà dissabte amb un acte polític i un dinar al municipi francès dels Banys i Palaldà. Una convocatòria que també servirà per establir les bases dels que seran els pròxims moviments de l’expresident i del seu promès retorn.

Durant la campanya electoral, l’expresident va prometre que tornaria a Catalunya si hi havia ple d’investidura, estigués com estigués la llei d’amnistia i fos qui fos el candidat. També va assegurar que si no era elegit president faria un pas enrere en la primera línia política. La primera promesa, de moment, es manté, malgrat l’alt risc d’arrest. La segona, no està tan clar. El seu adeu obriria una pugna entre les diferents sensibilitats que uneixen les sigles.

"És un tòtem"

Malgrat haver deixat la presidència de Junts el 2022 ningú li fa ombra en el seu paper de líder. I, almenys en públic, ningú el qüestiona. No és tan així en privat, on alguns quadres del partit es queixen de l’"hermetisme" de la direcció i que Puigdemont acapari tot el poder. "És un tòtem i amb els tòtems no s’hi pot dialogar", hi afegeix un dels consultats. Però no és la tònica habitual.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Puigdemont, que mai ha sigut un home de partit a l’ús i que s’havia desvinculat del dia a dia, es va tornar a "implicar" durant les últimes municipals i les generals del 23J. Amb un Junts aritmèticament imprescindible perquè Pedro Sánchez es pogués mantenir a la Moncloa, Puigdemont va decidir canviar d’estratègia i començar a negociar amb els socialistes. La llei d’amnistia és el principal fruit a exhibir.

En els quatre anys de vida de Junts, les polèmiques i disputes han sigut moltes. Des de la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament fins a les acusacions de masclisme perpetrades per les llavors diputades Cristina Casol i Aurora Madaula. Tot això, afegit al temor d’una ruptura de l’espai que acabés en un quart espai independentista. Després de fracàs del projecte unilateralista de Clara Ponsatí i enterrada la proposta de llista cívica de l’ANC, a Junts respiren més alleujats i miren amb un cert fervor la crisi interna d’ERC. Amb tot, saben que no poden perdre de vista la frontera electoral que pot robar-los l’extrema dreta d’Aliança Catalana.