La sentència ‘mutant’ del procés

Quan el tribunal del procés va optar per condemnar els líders independentistes per sedició i va abandonar el delicte de rebel·lió, els quatre fiscals defensors acèrrims d’aquest últim delicte es van sentir estafats. No van amagar que havien patit un engany. Manuel Marchena, president de la Sala Segona i del tribunal d’enjudiciament, s’havia fet enrere a l’optar finalment per renunciar a la rebel·lió i condemnar per sedició.

"S’ha intentat liquidar la Constitució de 1978. És el que va passar a Catalunya entre el març del 2015 i l’octubre del 2017 i, sobretot, els mesos de setembre i octubre del 2017. Van donar un cop d’Estat, van voler substituir un ordre judicial per un altre amb mètodes il·legals", va explicar el fiscal Zaragoza el 5 de juny del 2019 en el seu capítol de l’informe final en el judici oral. Però aquesta idea del cop d’estat brilla per la seva absència en la sentència del 14 d’octubre del 2019, a quatre mans –les de Marchena i Luciano Varela–. No només això: tota l’argumentació apunta al contrari.

Ves per on, Zaragoza n’ha hagut d’esperar cinc per veure reflectides les seves idees del 2019 en una interlocutòria de la Sala Segona del Tribunal Suprem. I això acaba de passar amb la interlocutòria per la qual els magistrats eleven una qüestió d’inconstitucionalitat en regla al Tribunal Constitucional en la qual qüestionen la llei d’amnistia. La interlocutòria afirma que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar "van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o donar suport al cop d’Estat que es va emprendre a Catalunya". A partir d’aquesta menció, la interlocutòria esmenta nou vegades més l’expressió "cop d’Estat".

La interlocutòria ataca l’aplicació de l’amnistia als que van protestar tirant llambordes (delicte de desordres públics agreujats) el 19 d’octubre del 2019 davant els jutjats de Girona contra la sentència del Tribunal Suprem que "va condemnar una part dels màxims responsables de l’esmentat cop d’Estat". És interessant recordar, segons s’ha apuntat, que tres dels magistrats que van formar part de la sala que ha firmat aquesta interlocutòria van condemnar, segons diuen, els responsables de l’esmentat cop d’Estat sense fer una sola vegada referència als fets com a "cop d’Estat" en la seva sentència. Però és que el to d’aquesta sentència és exactament el contrari al concepte de cop d’Estat.

En la sentència que va condemnar els 12 dirigents independentistes, Marchena, que va ser el ponent, caracteritza la política del Govern el setembre i l’octubre del 2017 com a "fantasia", "quimera", "esquer" i "lideratge fingit", definicions que encaixen en el que s’anomena la conversió del "dret a decidir" en "dret a pressionar" a fi de fer seure a la taula de negociació el Govern de Mariano Rajoy. ¿Fer seure a la taula de negociació el Govern és cop d’Estat? ¿I per què ho diuen tan repetidament cinc anys després i ho van obviar el 2019?

És que allà on els fiscals hi veien un cop d’Estat, la sentència pren distància i assegura que no estaven en perill els fonaments de l’Estat espanyol. Per la inexistència de violència, la sentència va descartar el delicte de rebel·lió que defensava la Fiscalia del Suprem i va optar pel de sedició. Aquesta sedició ara ha metarmofosat: va ser un cop d’Estat.

Aquesta metamorfosi no és el que podria semblar; a saber, un recurs per exagerar els atributs nocius de la llei d’amnistia. No, l’orientació plasmada en l’esmentada interlocutòria ha tingut antecedents. El més important: l’informe a càrrec de Marchena sobre els indults als dirigents independentistes concedit pel Govern de Pedro Sánchez el maig del 2021. La Sala, formada per sis dels set magistrats que van firmar la sentència del procés, ja va fer llavors un gir cap a la posició més dura dels fiscals desenganyats.

Canonada contra el Govern

En aquesta línia, Marchena acull el punt de vista de la Fiscalia sobre l’article 102 de la Constitució, que prohibeix l’indult a delictes contra la seguretat de l’Estat: "La Sala coincideix amb la idea que la finalitat de l’article 102 de la Constitució no és cap altra que impedir mesures d’autoindult". La canonada contra el Govern ja era evident. I es posava negre sobre blanc, s’analitza l’assimilació del president i els ministres del Govern central als de les comunitats autònomes.

"Des de la singular perspectiva que ofereix aquest cas en què alguns dels que aspiren al benefici del dret de gràcia són precisament líders polítics dels partits que, ara com ara, garanteixen l’estabilitat del Govern cridat a l’exercici del dret de gràcia", deia en al·lusió a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). L’indult que es disposava a donar el Govern, doncs, era un "autoindult" per garantir la seva supervivència per part d’aquells que l’hi poden assegurar: els que seran beneficiaris del dret de gràcia.

Notícies relacionades

De la pompa del TS al camp de batalla

L’Audiència pregunta a la justícia europea si es pot amnistiar els CDR

L’informe advertia implícitament que no corresponia a la Sala Segona una eventual revisió. Això és, que tocaria a la Sala Tercera, la sala contencionsa administrativa del Suprem, resoldre un eventual recurs per anul·lar els indults. I, en efecte, a la Sala Tercera, de maniobres, tot i que fallides, n’hi va haver per anul·lar aquests indults.

De manera que la interlocutòria que eleva al TC la qüestió d’inconstitucionalitat de la llei d’amnistia en relació amb el delicte de desordres públics esdevinguts durant les manifestacions de protesta contra la sentència del procés ha suposat un gir copernicà per part d’aquells que la van dictar. Cinc anys més tard, han descobert que la "fantasia" va ser, en realitat, un cop d’Estat.