Acord històric, desafiament a Puigdemont

Hi haurà temps per valorar la lletra menuda del preacord subscrit ahir entre ERC i el PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Però, si anem al seu sentit profund, la qualificació d’històric, per una vegada, no és exagerada. No és fàcil fer aquesta valoració, en calent, i enmig del soroll que comencen a fer els que el consideren una traïció. A Espanya o a Catalunya, segons si escoltem el PP o Carles Puigdemont. Aquesta condició d’històric no ve que ERC voti un socialista com a president. Això ja va passar el 2003 i 2006, quan els republicans fins i tot van entrar en governs tripartits presidits pel PSC, cosa que pot no passar ara. L’acord –que cal anomenar preacord, fins que es pronunciïn els militants republicans– és històric de moment i la circumstàncies en què es produeix. Aquells tripartits queden lluny, més del que indica el calendari. Des d’aleshores, dos milions de catalans es van pronunciar a favor de la independència en un referèndum que va trencar el marc constitucional i estatutari. El Govern de Mariano Rajoy va intervenir la Generalitat amb el suport del PSOE, la meitat del Govern català va anar a parar a la presó i Puigdemont va fugir a Brussel·les. D’aquí ve la importància d’un acord destinat a posar fi al pitjor conflicte polític que la Generalitat ha tingut amb el Govern d’Espanya des d’octubre del 1934.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Pel que sabem, l’acord suposa que Catalunya pugui avançar en les capacitats fiscals que li reconeixen l’Estatut i la Constitució. També sabem que el tipus de concert econòmic a què aspiren els republicans haurà de ser solidari. La lletra dirà si els negociadors del PSC han aconseguit que aquest objectiu sigui una realitat, i que la singularitat per a Catalunya no es tradueixi en una pèrdua de recursos fiscals per a les altres comunitats, com assegura Pedro Sánchez. Les altres coses són qüestions relacionades amb la llengua, més elàstiques, i amb taules de negociació que ja existeixen.

Puigdemont farà els possibles perquè les bases d’ERC hi votin en contra. Tenint en compte el seu compromís de tornar per a la investidura, l’elecció d’Illa suposaria, per a ell, un cop letal a la seva estratègia. A la dreta espanyola hi haurà qui torni a demanar que el que pugui fer, faci. Des de l’Estat i la societat. I probablement hi haurà qui faciliti aquesta tasca, des de l’independentisme, a l’afirmar que avançar en la sobirania fiscal és la millor manera de preparar la independència. Tot i que estiguem a l’agost, els pròxims dies vostès sentiran crítiques de tot tipus. Des d’opinions legítimes sobre els dubtes que suscitarà l’articulat de l’acord, fins a veus que el desnaturalitzaran per tombar-lo, primer a les xarxes i després a les Corts. Al final, les aigües tornaran al seu curs, com va passar amb aquell 1 d’octubre, una fugida cap endavant que va dividir Catalunya i que ha traumatitzat la seva societat. Un curs traçat per la Constitució, l’Estatut de Catalunya i el marc jurídic europeu.