La necessària temperància d’Illa

El líder del PSC, Salvador Illa, en un pleno en el Parlament

El líder del PSC, Salvador Illa, en un pleno en el Parlament / ZOWY VOETEN

2
Es llegeix en minuts
Álex Sàlmon
Álex Sàlmon

Periodista. Director del suplement 'Abril' de Prensa Ibérica. Membre del Comitè Editorial d'EL PERIÓDICO

ver +

Salvador Illa és un polític que s’ha forjat en la fermesa. Aquesta qualitat, gairebé inexistent entre els dirigents actuals, ha marcat el seu estil. Ho va demostrar com a alcalde de la Roca del Vallès, el va aplicar en els seus cinc anys de secretari d’Organització del PSC plens de tensió a l’interior del seu partit (2016-2021), va ser una de les seves característiques durant la seva etapa al capdavant del Ministeri de Sanitat en la pitjor crisi social i sanitària del país i està sent una de les seves armes des que va guanyar les eleccions catalanes, sense prou majoria per governar en solitari.

Ara es troba davant el punt més àlgid de la negociació entre ERC i el PSC. Aquest és un acord amb tantes arestes que, d’entrada, podria ser analitzat com a impossible. Una cosa semblant passa al Tetris. Si l’atenció és en un dels costats, l’altre costat supera els límits. La necessitat d’equilibrar l’escenari de forma constant fa que a vegades ens oblidem de les temperàncies pròpies. I fer un reset no és possible. Tot s’acumula.

Com més a prop s’és del final, més nervis apareixen. Això en política es converteix en un excés declaratiu. I quan es tracta de parlar, alguns polítics surten disparats a la recta de sortida. Això és el que passarà durant els pròxims dies. En realitat, és el que està passant i s’haurà de veure si els protagonistes ho tenien previst. Salvador Illa, segur.

La posada en escena és la següent: d’una banda, un partit que es desinfla i amb problemes de lideratges que, per evitar anar a pitjor, ha de pactar amb l’enemic dels últims vuit anys. Un partit que, per cauteritzar la seva marxa de vots, necessita, amb la seva decisió, arriar una patacada als que han sigut els seus col·laboradors necessaris, encara que estiguessin als antípodes de la seva ideologia. Em refereixo a Junts. I, a més, sortir amb el mínim nombre de ferides d’aquesta lluita.

D’altra banda, una formació que ha colat indults i amnistia per l’arc del triomf, sense que aquestes decisions hagin afectat gaire la imatge de fermesa que deia més amunt d’Illa. I, mentrestant, el tercer protagonista a l’escena, un Carles Puigdemont que ja no sap organitzar la seva tornada a casa en olor de multituds, perquè les multituds cada vegada són més la família.

Com es pot quadrar aquest neguit estomacal i polític. Com es pot mediar en tot això sense que es noti gaire. La solució sempre està en les paraules. Ho saben els bons, però també té uns riscos. No oblidem que les paraules tenen interpretació i aquest és un territori abstracte. Amb molta o poca fermesa.

Notícies relacionades

Ahir Albert Sáez utilitzava Toni Blair per sintetitzar que un bon acord "s’aconsegueix quan les parts pacten una paraula que interpreten de manera diferent". No hi ha un símil més bo. Després tot queda obert a la interpretació de la interpretació.

L’expressió és "concert solidari". ¿Concert o solidari? Als d’ERC els va caure el "solidari" en el primer minut i, fins i tot, van oferir immediatament a Junts entrar en el joc del seu "concert". El PSOE també es va quedar amb aquesta paraula i ja vaticinen el final del pacte constitucional i alguna cosa més. Davant la rapidesa de les respostes, fermesa. El curiós és que, ara per ara, no hi hagi ningú hagi parlat de "consorci tributari" (article 204 de l’Estatut i llei orgànica 6/2006).