Un acord en zona de risc

Esquerra ha anunciat un principi d’acord amb el PSC per votar favorablement la investidura de Salvador Illa que podria convertir-lo en el primer president de la Generalitat no independentista des de l’any 2010, fa quinze anys. Aquest pacte ha de superar molts riscos per fer-se efectiu. El més immediat és que el ratifiquin les bases del partit republicà, immers en una lluita interna pel poder que pot deixar en un segon pla la bondat o maldat dels termes de l’acord. A més, Carles Puigdemont amenaça d’irrompre en aquest debat intern d’Esquerra o en un hipotètic d’investidura i ser detingut per ordre judicial, fet que hipotèticament podria acabar condicionant els vots republicans. Finalment, l’acord corre el risc de resultar inassumible per al mateix PSOE tant per la sensibilitat d’alguns dels seus votants com per la pressió del PP.

Els negociadors han demostrat fins al moment ser conscients d’aquests riscos. La discreció de les negociacions han permès arribar fins aquí. La cessió de la primera explicació del pacte a la direcció d’Esquerra mira de pal·liar la inestabilitat actual del partit. Veurem com han acordat superar la pressió de Puigdemont si arriba a tornar. I queda per veure si l’enteresa de la direcció demostrada a l’executiva d’ahir és suficient per contrarestar el malestar que provoca la semàntica de l’acord en els votants del PSOE.

No hi ha dubte que, des de Catalunya, una part gens petita de la societat és conscient que el camí recorregut durant els últims anys no té sentit si el PSC no aconsegueix la presidència de la Generalitat i s’obre efectivament una nova etapa. Aquesta part de la societat també comparteix la demanda d’un millor finançament dels serveis públics a Catalunya, com ja han manifestat els sindicats i alguna patronal. Però hi ha una altra part de la societat que també contempla riscos, com la pervivència del model lingüístic o del debat sobre el denominat conflicte polític. El PSC té el deure d’explicar-se.

Però potser el risc de més calat no és del que més es parlarà durant els pròxims dies. Si l’acord prospera i es fa efectiu, el partit socialista té davant seu durant els pròxims anys el repte de construir un model territorial d’Espanya que no sigui només el resultat dels acords puntuals d’investidura amb uns o amb d’altres. Per a això serà precís analitzar el contingut final del que s’emporta a aprovació dels parlaments. Espanya és diversa i plural, com reconeix la Constitució. I la solidaritat no és una opció sinó una obligació. El repte de la política és traslladar aquesta realitat a l’organització de l’Estat, a les lleis i a les polítiques públiques mantenint la coherència del conjunt i no fent un frankenstein competencial i financer. El PSC no té per ara cap altre camí per governar a Catalunya i és el seu deure intentar-ho, encara que sigui assumint riscos. I la responsabilitat del PSOE és conjugar aquesta realitat amb un model territorial que esgoti els límits de la Constitució sense superar-los, i no torni a deixar la seva aplicació en mans dels tribunals que no volen ni han d’assumir el que correspon a la política. El model de finançament es pot plasmar en una llei orgànica, però la quota seria matèria constitucional amb les majories que requereix. Aquest és el límit.