Millorar la vida dels catalans
En la cultura política espanyola, i especialment en la catalana, s’ha instal·lat la dinàmica que els acords polítics sempre comporten concessions i renúncies, que les comporten, i mai transaccions i acords. La pressió d’aquests dies a les xarxes als militants d’Esquerra, com abans es va fer als de la CUP o als de Junts, es basa a accentuar les seves renúncies per condemnar-los com a traïdors. Farien bé de plantejar-se quina és l’alternativa. ¿Votar Illa de franc a canvi de res? ¿Pressionar el PSC perquè faci president Puigdemont i es consolidi? ¿Estar-se quatre anys de braços plegats? ¿Arriscar-se a repetir eleccions i perdre diputats? El marc mental català continua sent que el normal és que manin els convergents o els postconvergents. I la resta els sembla una anomalia. Tenen tot el dret a governar quan guanyen o quan aconsegueixen majories. Com el tenen els altres. "¿Se sent còmoda votant una persona com Salvador Illa?", li va preguntar ahir a Marta Vilalta un radiofonista català. Amb un simple "és el que han decidit els catalans" hauria sigut suficient.
Per al PSC aquest acord és menys complicat que els anteriors amb Esquerra. Els indults o l’amnistia eren beneficis que només afectaven el món independentista. La millora del finançament dels serveis públics a Catalunya afecta tots. Si es fa efectiva i si es fa de manera justa que no acabi rebutjada als tribunals per voler modificar la Constitució a través d’una llei orgànica o si pretén convertir la singularitat de les competències catalanes en una mena de privilegi. El PSC pretén un govern per a tots els catalans i això ha de ser compatibleamb el fet que el PSOE governi per a tots els espanyols. Plantejar els acords com meres extorsions, en un sentit o en un altre, posa en risc aquesta exigència. Millorar la vida dels catalans no pot suposar empitjorar les dels que viuen en altres territoris. Cal fer-ho compatible.
