Puigdemont llançarà l’última fusta al tren del procés

En la pel·lícula Els germans Marx a l’Oest (1940), Groucho i els seus germans, Harpo i Chico, s’embarquen en una batalla a partir de la compra d’una mina d’or sense valor, però cobejada per uns malvats, ja que la construcció de les vies del tren que connectarà l’Atlàntic i el Pacífic revaloritzarà les terres. Es tracta d’arribar primer al registre de la propietat i aconseguir-les. I els tres viatgen en un tren de vapor mentre els bandits van en paral·lel en un carruatge tirat per dos cavalls. Groucho té una idea. "¿Qui ha dit que no hi ha fusta en aquest tren? És la guerra. Porteu fusta", demana per llançar a la caldera i mantenir la marxa fins que s’hagi utilitzat tota la que forma part dels vagons. Tenen sort perquè els cavalls trenquen el lligam amb el carruatge i els bandits queden fora de combat al caure al riu.

Carles Puigdemont va anunciar abans de les eleccions del 12 de maig del 2024 que si era elegit president estaria present el dia de la investidura per assumir el càrrec. Més tard va acceptar l’"autocompromís" d’anar al Parlament el dia de la investidura malgrat que no aconseguís el càrrec, i finalment va anunciar –en la carta del 3 d’agost– que ho complirà en les hores que van seguir després de la llum verda atorgada per la militància d’ERC divendres passat.

Però, com ell mateix ha reconegut, tenia la possibilitat que aquest no fos el desenllaç i que, en canvi, poguessin repetir-se les eleccions el 13 d’octubre. Això hauria suposat no haver d’estar a Catalunya a l’agost i apostar per sortir elegit en una polarització electoral entre el PSC i Junts, arrossegant vots d’ERC. Mentrestant, els recursos de Puigdemont contra la resolució del jutge Llarena de rebutjar l’aplicació de la llei d’amnistia –l’1 de juliol– al delicte de malversació esgotava el seu recorregut a la Sala Segona del Suprem per donar lloc a la presentació d’un recurs d’empara davant el Constitucional.

Però aquesta hipòtesi no s’ha complert. La votació de la militància republicana (53,5%) a favor de donar suport a la investidura del socialista Salvador Illa suposa de facto el final del procés, tot i que formalment això es corporitzarà el dia que Illa sigui investit president.

Per tant, Puigdemont ha arribat a la conclusió que l’últim cartutx –l’última partida de fusta del tren– és tornar a Catalunya-Espanya i presentar l’últim combat. Que consisteix, com ell mateix anticipa en la seva carta, a sotmetre’s a la possibilitat de ser detingut i anar a la presó. Decebut per ERC, assenyala que "abans de donar els vots per a un govern del PSC a Catalunya calia explorar altres alternatives, inclosa la repetició electoral".

Puigdemont creia que una repetició li suposaria avantatges: una, evitar tornar a l’agost com a diputat ras que va a la investidura d’Illa; i dos, somiava amb la carambola de guanyar les eleccions el 13 d’octubre en un duel Puigdemont-Illa i tornar a Espanya com a president electe. Era, és clar, una altra cosa.

Però, a diferència del tren dels Marx, el tren del procés ja anava camí del descarrilament des de les eleccions del 12 de maig al perdre la majoria absoluta. ERC no estava en condicions de fer el que li demanava Puigdemont (anar junts a una repetició d’eleccions o anar per separat). I els seus dirigents ho van dir la nit electoral: ERC ha captat el missatge i anirà a l’oposició.

Per tant, la carta de Puigdemont és la seva última carta. És a dir: el retorn. La idea és que l’impacte emocional de la seva tornada, el seu arrest i la possibilitat que el jutge Llarena decreti el seu ingrés a presó provisional provoqui tal xoc a Catalunya que la investidura d’Illa es vegi desbaratada, arruïnada. Seria l’explosió de "la" bomba. El risc que sembla assumir Puigdemont és que, a part del seu arrest, Llarena, que ha rebutjat l’amnistia per a ell, dicti el seu ingrés a presó provisional per garantir la seva presència en el judici oral un cop es firmi la interlocutòria de conclusió del sumari i es procedeixi a qualificar els fets per les parts personades.

Com ell mateix ha escrit, la responsabilitat que sigui detingut és d’ERC. És inequívoc: "La decisió de la militància d’ERC d’investir" Illa "fa que la detenció sigui una possibilitat real d’aquí a molt pocs dies. Sempre he sigut conscient d’aquest risc". Potser rellegint aquest paràgraf, l’expresident hauria corregit la redacció, perquè sembla oblidar que els dirigents d’ERC han patit la presó i la proscripció electoral. A Oriol Junqueras, com a Puigdemont, el Suprem tampoc li ha aplicat l’amnistia, cosa que li ha impedit, en cas de repetició d’eleccions, abandonar la seva condició d’inhabilitat i ser cap de cartell d’ERC.

Puigdemont afegeix a la seva carta una cosa que no es pot defugir. Sobre el seu arrest o ingrés a la presó assenyala: "El fet veritablement important serà l’evidència que a Espanya les amnisties no amnistien, que hi ha jutges disposats a desobeir la llei i que el Govern espanyol mira amb la indolència del resignat".

Cal tenir en compte una situació processal no menys rellevant: la interlocutòria de l’1 de juliol en què Llarena rebutjava aplicar l’amnistia al delicte de malversació que s’imputa a Puigdemont no és ferma. Per tant, el jutge estaria decretant presó provisional a un diputat amnistiat –per imperi de la llei– i que el jutge d’instrucció s’ha negat a amnistiar. Too much.

Notícies relacionades

Más Madrid cessa Arenillas per encobrir l’exdiputat per un altre cas d’assetjament

El cas Errejón arriba al jutge amb la denúncia d’Elisa Mouliaá per agressió sexual

Encara està pendent què decidiran avui les Joventuts d’ERC, ja que un dels 20 diputats del partit al Parlament –Mar Besses– les representen.

En resum: una alternativa que requereix finezza jurídica suprema seria una alternativa processal a la de Clara Ponsatí, aplicada per Llarena. És a dir: una vegada que la Policia arresti Puigdemont i sigui conduït davant el jutge, que aquest el citi per prendre-li declaració, adopti mesures cautelars i dicti llibertat provisional amb fiança. Això és: ¿hi ha algú en aquest país que pot exhibir aquesta finezza.