Mortadel·lo i Puigdemont

Per això allà no passaria, com aquí, el fet d’aplicar vergonyosament el 155, no es farien lleis precipitades com les del sí és sí o la d’amnistia que posa al carrer a canvi de vots a delinqüents que asseguren que ‘Ho tornarem a fer’ (sobretot després d’haver omplert les hemeroteques de declaracions sobre la inconstitucionalitat de la mesura), la Fiscalia actuaria amb independència, els ciutadans no assistirien desconcertats a baralles entre els Tribunals Suprem i Constitucional, els governants no farien campanya defensant una cosa i després fent-ne una altra (com ha fet aquest govern amb el Sàhara Occidental sense explicar-nos encara les raons del canvi), i si un delinqüent buscat per la Justícia torna, se’l deté i no es posaen ridícul les Forces de Seguretat. Són només alguns exemples.

Puc equivocar-me i respecto als que pensen d’una altra manera, però crec que el conflicte català havia perdut molta força i que el van ressuscitar les eleccions del 23 de juliol per la necessitat que Pedro Sánchez tenia d’alguns vots per seguir al Govern, cosa molt diferent que governar com mostra la seva incapacitat de tirar endavant els pressupostos i altres lleis. Les eleccions de maig a Catalunya les van guanyar de carrer els socialistes del PSC que tenen tot el dret del món a negociar els acords necessaris per formar govern. El que passa és que en aquest cas ens fan pagar la factura a la resta dels espanyols i això ja no em sembla tan bé. L’entrega de la Caixa a la Generalitat trenca la solidaritat i la igualtat entre espanyols que jo, en la meva ingenuïtat, creia que eren les marques distintives del socialisme. Doncs sembla que ja no ho són i em sorprèn la mansuetud d’un partit apesebrado que accepta aquestes coses sense queixar-se, al marge d’algunes crítiques que no arriben a majors. Ara els espanyols continuarem pagant les pensions dels nostres amics catalans mentre aquests reduiran la seva aportació al fons de solidaritat interterritorial. És com els porcs de Animal Farm d’Orwell: aquí tots som iguals però amb el PSOE uns som més iguals que d’altres. O com Groucho Marx: "Aquests són els meus principis, senyora, però si no li agraden en tinc d’altres". Si això és "progressista", que vingui Déu i ho vegi.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

No em sembla malament anar cap a una fórmula federal, com ara diu Pedro Sánchez, però crec que en lloc de deixar-ho anar com una ocurrència en una roda de premsa l’assumpte té prou importància per merèixer un profund debat nacional en el qual es delimitin amb nitidesa les competències, drets i obligacions del poder federal i dels poders federats. I sobretot, crec que un sistema federal exigeix un mínim de lleialtat constitucional perquè si cada concessió del govern central és només un esglaó cap a més concessions futures, com passa ara, l’invent no funciona perquè acaba matant d’inanició l’Estat, que és el que alguns socis de l’actual govern defensen obertament. Per això crec que ara no es donen les condicions mínimes necessàries.

Un pot equivocar-se i la llista d’errors d’aquest govern em sembla llarga, fins i tot es parla d’un pacte per deixar Puigdemont venir, parlar i tocar el dos sense interferir en la investidura d’Illa. Ho ignoro. Per a alguns el final ho justifica tot. El que no és acceptable és el ridícul monumental que s’ha fet. Alguns parlen de Mortadel·lo i Puigdemont. Els deixo decidir qui és aquí Mortadel·lo.