Un soci poc fiable

Per més que el PP cregui haver trobat en els trucs d’il·lusionisme de Carles Puigdemont prou munició per atiar de nou Pedro Sánchez, el cert és que dijous passat, el mateix dia en què l’expresident va aparèixer i va desaparèixer en poc més d’un espetec de dits, el president del Govern va aconseguir culminar el seu procés de normalització de Catalunya. O almenys va consumar una cosa semblant al que els comentaristes esportius del Tour anomenen «l’etapa reina», la decisiva.

La situació ja està encarrilada, tot i que d’aquí a la meta encara queda un bon tros. Molt pocs creien, quan va accedir a l’Executiu, que la seva política de desinflamació, objecte permanent de la crítica del PP i Vox i d’alguns notables socialistes, acabaria amb Salvador Illa en la presidència de la Generalitat. Però així ha sigut. Amb Illa de president i amb l’independentisme minvat, no només anímicament, sinó especialment a les urnes, Catalunya comença amb més calma una nova era que, els agradi o no als seus oponents externs i interns, reforça el lideratge del cap de l’Executiu, a més de beneficiar la societat catalana i també l’espanyola.

Moment agredolç

No es pot obviar, no obstant, que aquest enfortiment no garanteix l’estabilitat de la legislatura ni dona cap suport a la volàtil situació del Govern, que per sostenir-se requereix els set vots de Junts, un grup que, fatídicament, està demostrant ser de tan dubtosa lleialtat com el seu líder, que sembla preferir els numerets de prestidigitació a la respectabilitat que s’espera d’un polític seriós. És un moment agredolç per al líder del PSOE, una situació que ell ja donava per descomptada. Sabia que, si Illa era investit, Puigdemont i Junts entrarien en còlera, ho anaven advertint a cada moment, i que, malgrat haver anat adoptant mesures que li han suposat un gran desgast personal, l’atac radical de l’oposició i la incomprensió de part del seu partit, com els indults, l’amnistia i ara el concert solidari, del qual encara no se sap gairebé res, ni l’expresident fugit ni els seus diputats l’hi agrairien. I, tot i que sembli paradoxal, tampoc l’hi perdonarien. Fes-li un favor a algú i guanyaràs un enemic, diuen els pessimistes.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Així que ara que necessita tirar endavant els pressupostos del 2025, que seran la veritable moció de confiança del seu Govern, es troba en mans d’un soci tan poc fiable que, en un nou exercici d’il·lusionisme, el podria deixar compost i sense poder aprovar els comptes de l’Estat, és a dir, en una posició encara més inestable que la que pateix des que va formar el seu últim Executiu fa menys d’un any.

Podria aguantar sense pressupostos, seria ja el segon any, però també es podria veure forçat a avançar les eleccions sense garantia de guanyar-les. Sempre que abans de fer-ho als diputats de Junts no els donés per sumar els seus vots als de la dreta espanyola per fer-lo fora del Govern. Sembla improbable, però no és impossible. Ara bé, si malgrat tots els obstacles Sánchez aconsegueix ratificar els pressupostos, semblarà que l’autèntic mag és ell.