Una oportunitat

S’intensifica el xàfec contra una Esquerra que ha pagat car fer reeixir l’estratègia republicana de construcció d’una solució del conflicte amb l’Estat compartida pel conjunt del catalanisme polític que no obviï cap opció. Que no defugi tampoc la imprescindible col·laboració entre les esquerres en entendre que sols podrà materialitzar-se si s’avança en equitat social i benestar. Un calvari viscut per ERC producte no només de la repressió judicial, sinó també del setge mantingut per Junts i l’ANC. Paradoxalment, a ambdues organitzacions, el resultat final els ha estat contraproduent perquè els atacs forassenyats acabaren contribuint a decantar el debat intern dins d’ERC sobre com convertir la investidura de Salvador Illa en una oportunitat per guanyar sobirania. Desconcerta, doncs, que una vegada demostrada la ineficàcia del seu comportament, el president Puigdemont s’hagués atrevit a fer ERC corresponsable de la seva possible detenció i se sumés posteriorment a l’atac contra el cos dels Mossos perpetrat per l’espanyolisme polític arran dels esdeveniments provocats per la seva presència a Barcelona. Com inexplicable és que els seus comunicadors orgànics continuessin alimentant el discurs d’una traïdoria republicana. Relat perversament destinat a ser transformat en odi polític.

¡Però no se n’han sortit! Ha guanyat la voluntat de tirar endavant el país i de fer possible un objectiu, per a l’assoliment del qual tan imprescindible és el republicanisme independentista com el catalanisme no independentista. El fet és que per primera vegada des de la recuperació de les llibertats Esquerra i Comuns estaran implicats des de l’oposició en l’acompliment d’uns pactes d’investidura socialista, que per ambiciosos li suposen un repte quant a llur materialització arran de les dissensions internes que ja han provocat en els seus companys del PSOE i a Sumar.

En tot cas, el moment desprèn optimisme perquè venim d’una fractura política i emocional profunda i perquè la passa feta pel PSC ha estat tan atrevida com valent el capteniment d’ERC. Que ara per ara la nova etapa política, inèdita des del 1980, només resti embastada per un acord d’investidura no la fa menys meritòria, perquè conté compromisos tan innovadors com la creació de l’anomenada "convenció nacional per a la resolució del conflicte" en el camí de la construcció d’una solució referendista i no obliga les parts a anar més enllà de les seves possibilitats actuals. N’és prova que cadascuna ocuparà el rol que li pertoca en funció de les seves necessitats. Uns al Govern, els altres a l’oposició. Però tots ells interessats a posar greix als coixinets de la seva relació.

Reforçades les esquerres

Quant a ERC, cal remarcar que, malgrat viure una crisi interna de la qual sortirà enfortida només si és capaç de celebrar com més aviat millor un procés congressual d’excel·lència, ha estat capaç d’arribar a port tot i anar curta de vela. Intel·ligentment, ha sabut desempallegar-se dels cants de sirena de la confortabilitat de ser al Govern. Un escenari que li hagués permès fer menys costerut el moment actual per raons tan òbvies com delicades a l’hora de fer-ne esment, les quals tenen a veure amb la pèrdua de capacitat logística en desaparèixer el seu sottogoverno. Els republicans, tanmateix, en un exercici d’honestedat política opten per prioritzar l’higienisme desinstitucionalitzador. Encarar, al cap i a la fi, sense el llast de les responsabilitats governamentals, les transformacions necessàries que exigeix la seva ànima municipalista, assumir els reptes organitzatius que reclamen les noves formes de relació amb els partits polítics que han aparegut en la nostra societat, reaccionar davant de nous comportaments electorals i preveure els canvis que viurà el sistema de partits polítics de la Catalunya de la pròxima dècada.

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

Maduresa d’ERC reflectida en la felicitació adreçada al president Illa i al PSC i en la voluntat feta pública d’exercir una oposició ferma i vigilant, però alhora constructiva. I maduresa també en tot allò que ben segur formarà part del debat en el seu pròxim congrés respecte a l’exigència d’enfortir la relació amb els Comuns, a la voluntat de retrobament amb la CUP i a saber respondre la pregunta de si fer exitosa l’esquerra nacional republicana exigeix ampliar el seu perímetre ideològic i militant al sobiranisme no independentista.

Un guió que els candidats a presidir el partit no hauran de defugir.