Puigdemont va perdent bous i esquelles

M’agradaria que, més enllà de performances, estèrils desafiaments a l’Estat o suposades "jugades mestres", algú em digués alguna cosa de profit pel benestar dels catalans que hagi fet Carles Puigdemont des que el gener del 2016 va ser elegit president de la Generalitat; repeteixo, una sola cosa. I ja no és que Puigdemont no hagi fet res per millorar la vida dels ciutadans, al contrari, és que, amb ell al capdavant, el seu partit ha perdut la seva enorme capital.

Aquell gener del 2016, Convergència (ara Junts) presidia el Govern de la principal institució del país i les quatre diputacions catalanes. Ara només presideix la Diputació de Girona i l’ajuntament més important en el qual governa és el de Sant Cugat, dotzè municipi amb més habitants de Catalunya. Quan va ser elegit president de la Generalitat, per designació d’Artur Mas i posterior votació al Parlament, Convergència tenia vuit diputats a Madrid (els mateixos que el PSC) i sis senadors (el PSC, cap). Ara té set diputats (cert que decisius, tot i que només serveixin per aprovar la llei d’amnistia) i un senador, mentre que el PSC té 19 diputats i 12 senadors. Únicament li queden els consells comarcals, les entitats que va crear Jordi Pujol com a oficines de col·locació i per tenir més control territorial.

No sé qui s’ha acostat més a qui, probablement tots dos, però fa ja temps que les diferències entre Junts i la CUP són imperceptibles; n’hi ha prou amb llegir i escoltar el que diuen dos dels principals representants cupaires, Lluc Salellas i Laia Estrada, que coincideixen sempre amb Puigdemont. Junts i la CUP s’han convertit en dos partits ultranacionalistes i populistes. A Girona, després d’un any de govern cupaire, la principal campanya de promoció de la ciutat no l’ha fet ni l’alcalde, ni l’ajuntament, sinó el Financial Times amb un reportatge amb el ciclista David Millar, que no ha merescut cap comentari elogiós de Salellas. Junts i la CUP estan per altres coses. Per això, una de les coses que més em costa entendre és que encara quedin tants empresaris, alguns amb el cap ben ordenat, que li donin un suport infrangible.

Malgrat que, fins i tot en els col·lectius més fanatitzats, de vegades apareix algú que posa una mica de sentit comú. Joel Joan, nacionalista de pedra picada que en les últimes eleccions catalanes va formar part de la histriònica llista d’Alhora, amb Jordi Graupera i Clara Ponsatí, ha llançat una reflexió als independentistes sobre la presència llampec de Carles Puigdemont a Barcelona: "És cert que Krls [Puigdemont] ha humiliat la poli d’Espanya i els Mossos. Però no tinc tan clar de què ha servit. ¿Puc dir-ho sense que se m’insulti, o és demanar massa?". La primera persona que ha admès que va ser una relliscada, tot i que mai ho reconeixerà en públic, és Puigdemont. N’hi ha prou amb veure la ingent quantitat de tuits, vídeos inclosos, que ha publicat des d’aquell dia per intentar justificar el que és injustificable. I si la cara és el mirall de l’ànima, n’hi ha prou amb observar la seva quan el dia de la investidura de Salvador Illa caminava per un carrer de Barcelona, acompanyat de Turull, Boye, un mosso d’esquadra i un bomber. Aquella cara no era la d’una persona victoriosa, disposada a fer una heroïcitat. És la d’una persona enfonsada, demacrada, que veu que res li surt bé, ni tan sols la llei d’amnistia.

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

Puigdemont ha quedat tocat. N’hi ha prou de llegir els seus últims escrits a la xarxa X (abans Twitter) per comprovar com desvaria. Dimarts passat deia que "fa cinc-cents anys teníem eines i recursos a les nostres mans que permetien resoldre problemes. Cinc-cents anys després, el centralisme sobre el que es va edificar l’Espanya borbònica ens en priva" (¿de debò prefereix la vida de fa cinc segles?), o quan un parell de dies després de comptar amb el suport de Mossos d’Esquadra patriòtics per escapar-se del parc de la Ciutadella escrivia amb tota la hipocresia del món que "als Mossos no se’ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i Guàrdia Civil".

En altres circumstàncies, Junts, o qualsevol partit, ja hauria canviat de líder després d’haver perdut bous i esquelles. Veurem què decidiran en el congrés que celebraran a finals d’octubre, però a Catalunya li convindria que sortís un partit que fes una oposició seriosa i responsable, no el populisme trumpista dels últims temps.