Les portes migratòries

Europa té un problema: mentre la població envelleix com a cap altra regió del món, els seus veïns truquen a la porta per intentar entrar. Les imatges de joves immigrants es repeteixen a Itàlia, a França i, per descomptat, a Espanya, que manté només un mar que separa el món més pobre d’un dels més rics. ¿No tindria sentit arribar a un acord per intentar un equilibri? El dilema no és fàcil. Per a uns, els que venen canviaran la nostra cultura, les nostres llibertats i la manera de progressar en comú, i la Unió Europea es deixa atrapar per aquesta narrativa del caos, que mentre criminalitza els que arriben nega qualsevol alternativa per trobar solucions.

Curiosament, qui més reserves posen són precisament els que tenen una manera més conservadora d’entendre la societat. Respectable, per descomptat, però ¿què volen conservar? Europa s’enfonsa en la vellesa. Mentre augmenten les pensions i es redueix el nombre de treballadors, continuem sense una política clara sobre immigració i avancem a mercè dels apòstols que proclamen que els nostres problemes venen de fora. Fem números: Europa necessita que la població deixi de decréixer i l’única opció possible és obrir les portes als que volen entrar. Necessitem, cada any, milions de persones que vulguin treballar. Si no creixem, deixarem de ser competitius, l’única possibilitat que permet als nostres països continuar defensant l’Estat de benestar. Sense la immigració, tot això s’acabarà.

La immigració no és res nou, no obstant, a Europa sonen alarmes com les sirenes que a Kíiv anuncien el perill de bombes imminents, cada vegada que apareix un nou vaixell amb migrants. Fa dècades que intentem frenar la seva arribada, però des que es va crear l’espai Schengen de lliure circulació, malgrat haver invertit milers de milions per vigilar les fronteres i altres tants milers de milions entregats a països africans per tornar sense objecció i en calent als qui han arribat fins aquí, el flux continua constant i, el que és pitjor, la sensació d’impotència continua calant entre una població que s’aferra a les proclames d’una solució fàcil si s’aplica mà dura.

Notícies relacionades

El Parlament resoldrà si Orriols va vulnerar el codi de conducta per dir que Driouech "normalitza la misogínia" pel vel

Dimiteix el delegat a Perpinyà que va qüestionar el terme ‘Catalunya Nord’ i el rellevarà un exalcalde de Junts

Sense concretar el problema, senzillament, no hi ha solució. Per començar, la UE s’està quedant massa vella. Sense immigració, Europa perdrà gairebé 100 milions d’habitants en els pròxims 30 anys. En menys d’una dècada, la majoria dels països tindran a un terç de la població per sobre de 65 anys, si a més li sumem que un altre terç estarà en edat de formació, ¿qui pagarà les pensions? ¿Qui mantindrà la sanitat i l’educació? No hi ha alternativa, els necessitem.

Cal acabar amb aquest discurs xenòfob, la nostra demografia i sostenibilitat només té una sortida: obrir fronteres. Sense immigrants no hi ha futur ni Estat de benestar.