229.032 migrants en tres dècades

Com una llum d’esperança, els centellejos del far de La Entallada van il·luminar les coordenades de les Canàries en meitat d’una nit clara a dos joves sahrauís que havien salpat des de Tarfaya en una petita embarcació de pesca, el 28 d’agost de 1994. En menys de 24 hores, van arribar al poble pesquer de Las Salinas del Carmen, a Antigua, Fuerteventura. La seva va ser la primera pastera a arribar a les illes. Sense saber-ho, l’estela de la seva barqueta marcaria la ruta canària de la immigració. 30 anys després, els mitjans amb què intenten arribar a l’arxipèlag i la gestió de l’atenció que reben a terra han evolucionat, però l’anhel dels migrants es manté inalterable: trobar un futur millor. Un total de 229.032 persones, amb família, esperances, nom i cognom, ha aconseguit sobreviure a aquesta mortífera ruta. Moltes d’altres, invisibles per a les xifres oficials, han mort per les dificultats de la travessia o han sigut engolides per l’oceà Atlàntic, condemnades a l’anonimat.

Aquella primera barcassa va obrir un capítol de la història de les Canàries que, des d’aleshores, ha transformat la realitat social, política i humanitària de les illes. L’arxipèlag es va revelar com una nova porta d’entrada a Europa i no va fer falta gaire temps perquè la gesta d’aquells dos nois d’uns vint anys es popularitzés entre els joves sahrauís. "Podia arribar o no, però quedar-me allà suposava morir lentament. Tenia 23 anys i cap futur al davant. La situació era cada vegada pitjor", recorda Bachir Lehouiblat, un dels sis ocupants de la tercera pastera que va arribar a les Canàries, el 7 de setembre de 1995. Va salpar des d’Al-Aaiun en un vaixell de pesca de tot just cinc metres d’eslora. Desconeixien com seria el viatge, així que van preparar menjar per a 10 dies i es van proveir amb 350 litres de gasolina. Després de tot just 12 hores de navegació, van arribar a Puerto del Rosario.

Tot i que els seus pares –sahrauís de nacionalitat espanyola– i vuit dels seus 11 germans residien a Gran Canària, Lehouiblat no va poder migrar de manera regular junt amb la seva família perquè, al ser major d’edat, no li permetien treure el passaport per entrar a Espanya. Va haver d’arriscar la seva vida per arribar a l’arxipèlag, on assegura sentir-se com a casa. Durant tres anys va treballar en els tomaquers, collint flors i cuidant cabres, fins que el 1998 va poder regularitzar la seva situació gràcies a la col·laboració de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Un any després, es va casar i va fundar la que es convertiria en una gran família, amb cinc fills canaris i uns altres dos que van néixer a França, on es va mudar per qüestions laborals el 2011.

Mantas dels hotels

Lehouiblat va ser un dels primers migrants a qui Gerardo Mesa, expresident de l’Associació Canària d’Amics del Poble Sahrauí, va allargar la mà. La seva tasca ha deixat empremta a l’arxipèlag, ja que és un dels referents en l’atenció humanitària a Fuerteventura. Les primeres barcasses es van considerar una cosa, pràcticament, anecdòtica.

A les illes no hi havia encara un dispositiu oficial per rebre els que entraven al país de manera irregular i la Policia Nacional es limitava a registrar els noms. Mesa, amb els seus companys de l’associació, buscava apartaments sense moblar on ubicar els migrants o casetes d’eines al camp on es podien allotjar a canvi de col·laborar amb la collita.

"No teníem cap mena d’experiència. Demanàvem matalassos i mantes als hotels, ajut econòmic al Cabildo insular i, fins i tot, la policia ens deixava posar-los a comissaria, però sense estar detinguts, amb les portes obertes", detalla Mesa, qui explica que els pioners van ser ciutadans sahrauís que s’escapaven de la repressió marroquina i demanaven asil polític. Amb el temps, va començar a detectar-se la presència puntual de marroquins a les barcasses fins que, el 1999, el bloqueig de la via mediterrània va portar les màfies a traçar nous itineraris i llavors es va disparar l’arribada de magribins, amb 2.165 persones en tot l’any. Es pot dir que aquest va ser el primer pic migratori de la ruta.

Hi va haver nombrosos naufragis a prop del far de La Entallada. "Venien torturats per la travessia i queien a l’aigua com blocs", relata Mesa. La primera tragèdia de la qual va quedar constància va ser el juliol de 1999, quan una barqueta que va sortir d’Al-Aaiun es va enfonsar a tot just 300 metres de la platja de Morro Jable. Hi va haver crits al mar i cossos tirats a la sorra. Nou joves marroquins es van ofegar en un pam d’aigua. Ells no eren els primers que perdien la vida intentant arribar a les illes, ni serien els últims. Segons el col·lectiu Caminando Fronteras, en la ruta canària han mort prop de 20.000 persones en els últims cinc anys.

Les autoritats no sabien què fer amb els centenars de persones que arribaven procedents de l’Àfrica. Fuerteventura es va convertir en la principal entrada de la frontera sud d’Europa. L’octubre de 1999, es va habilitar l’antiga terminal de l’aeroport de l’illa com a centre d’internament per a migrants. Es va plantejar com una mesura provisional i amb caràcter d’emergència, però va estar operativa fins al 2003.

Creu Roja va adquirir un paper crucial en l’assistència a persones migrants a principis dels 2000, tot i que en els anys anteriors ja col·laborava amb aquesta tasca. Va ser llavors quan es va començar a percebre un important canvi en el perfil dels que pujaven a les pasteres. Cada vegada era més habitual trobar a bord persones d’origen subsaharià. El flux migratori cap a les illes no deixava d’incrementar-se i la pressió ja era notòria també a Lanzarote i Gran Canària. El 2006, va esclatar l’anomenada crisi dels cayucos, durant la qual van arribar a les Illes 31.678 migrants.

Les acolorides embarcacions fetes servir per a la pesca tradicional al Senegal van començar a aparèixer a poques milles de les costes canàries. Atapeïdes de persones, amb tot just espai per moure’s durant la travessia, que durava entre cinc i deu dies. Una sola barqueta podien transportar més d’un centenar de migrants. La gana, la inestabilitat social i una crisi econòmica estaven darrere d’aquell esclat migratori, que va suposar un abans i un després en la gestió de l’acollida i l’atenció humanitària.

Els cayucos salpaven del Senegal, però també de Gàmbia i Guinea, a més 1.600 quilòmetres de les Canàries. Les arribades a Tenerife i a El Hierro es multiplicaven. La situació es va agreujar tant que el llavors president canari, Adán Martín, va sol·licitar al cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, crear un gabinet de crisi, una mesura que s’ha replicat en l’actualitat.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Les arribades es van desplomar fins a la meitat poc després: el 2008, van arribar només 9.181 persones; i, el 2009, amb prou feines es van superar els 2.000. Gairebé una dècada després, semblava que la ruta atlàntica estava desactivada. Això va animar el Govern d’Espanya, liderat en aquells anys per Mariano Rajoy, a desmuntar la xarxa d’acollida a les illes. Aquelles xifres només van ser un miratge. A finals del 2020, en plena pandèmia de la covid, es va desencadenar un pic migratori des de l’Àfrica cap a Europa a través de l’arxipèlag. Els devastadors efectes econòmics de la crisi sanitària van provocar que al llarg de l’any arribessin 23.271 persones a bord de 745 barquetes precàries.

Davant la falta d’una xarxa estable d’acollida, la solució a aquella vergonyosa situació va ser allotjar els migrants als hotels del sud de l’illa, que estaven completament buits pel buit turístic que va provocar la covid. A deshora, quan ja havia quedat patent el despropòsit, l’Executiu de Pedro Sánchez va reaccionar i va armar el Pla Canàries, amb el qual s’activarien 7.000 places d’acollida. La clau per mitigar la crisi migratòria a l’arxipèlag va ser l’inici de les derivacions a la Península, que gairebé quatre anys després no han parat.