Mauritània, zona de trànsit

És precisament aquesta geografia tan dura una de les dificultats de les autoritats mauritanes per mirar de controlar el seu territori i lluitar contra les màfies de tràfic de persones. La costa és de difícil accés perquè té bancs de sorra que dificulten la navegació per part dels vaixells grans. Des d’aquest punt surten centenars de cayucos que arriben a les Canàries amb ciutadans de diversos països subsaharians, sobretot de Mali o el Senegal.

A Mauritània van ser-hi dimarts Pedro Sánchez i la ministra de Migracions, Elma Saiz. Volen reforçar la cooperació amb la República en la contenció de la immigració irregular. Espanya ja té desplegats a Mauritània 43 efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, fruit d’un acord per a la lluita contra la immigració irregular, segons les dades aportades per Interior a aquest diari. La Guàrdia Civil opera a Mauritània dues patrulleres, un helicòpter i 14 vehicles tot terreny, periòdicament reforçats, amb un avió de vigilància i un vaixell oceànic. Hi té 34 efectius, que inclouen dos oficials d’enllaç i els integrants dels destacaments aeris, marítims i terrestres de les ciutats de Nouakchott (la capital) i Nuadibú. Hi ha, a més, sis policies en un equip conjunt d’investigació i tres més d’integrats a un equip de la UE.

Exigència de visat

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Ahir va entrar en vigor l’exigència de visat de trànsit als ciutadans mauritans que facin escala al nostre país, segons va confirmar el Govern a aquest diari. És un enduriment de les condicions de viatge que pretén evitar que aprofitin aquesta escala per entrar al país. Aquest fet no té relació amb el viatge, però dona mostra dels passos que està fent l’Executiu per minimitzar l’impacte migratori des de Mauritània, que és el node principal de la ruta migratòria de l’Àfrica occidental, que té com a destinació les illes Canàries.

El 2023, la inestabilitat de la regió del Sahel, al sud del Sàhara (sobre tot Mali, Níger i Burkina Faso) va provocar que es tripliquessin les arribades, segons Frontex. Els traficants de persones utilitzen embarcacions allargades de pesca típiques de la zona, els cayucos, capaces de transportar un gran nombre d’immigrants. Molts moren en el trajecte. Diversos milers, segons l’única organització que estima la dada, Caminando Fronteras, es perden a l’Atlàntic. En ocasions, els corrents porten les embarcacions a la deriva fins al Carib, a l’altra banda de l’oceà. Alguns cayucos amb les restes sense vida dels seus tripulants han sigut trobats en localitats tan llunyanes com l’illa caribenya de Tobago.