Singularitat i igualtat

El text sobre finançament per a Catalunya, inclòs en el punt 2 de l’acord entre el PSC i ERC, ha provocat una infinitat d’opinions i debats. La majoria han desbordat la literalitat del pacte i alguns s’han endinsat en terrenys pantanosos als quals sempre és més fàcil entrar que sortir. No és el nostre propòsit discutir aquesta o aquella postura. Tan sols pretenem aclarir algunes qüestions que entenem rellevants per formar una opinió raonada.

Convindria començar per recordar que els nostres constituents van deixar oberta la configuració del model territorial a partir d’una asimetria fundacional (nacionalitats i regions, models singulars de finançament, etc.), amb un desenvolupament, de baix a dalt, que s’hauria de produir a través dels respectius estatuts de les comunitats que s’anessin creant i que haurien de ser negociats bilateralment entre l’autonomia corresponent i les Corts Generals, sense que la regulació hagués de ser uniforme (recordem la contundent sentència del TC sobre la LOAPA). És a dir, la singularitat i la bilateralitat van estar en l’inici de la configuració de l’Espanya autonòmica i continuen sent principis vigents en l’actualitat.

Tornant a l’acord entre el PSC i ERC, coincidim amb Sol Gallego-Díaz quan escriu que el text és deliberadament ambigu. Per això resulta important aconsellar prudència, sense que això suposi obviar ara alguns dubtes que puguin anticipar debats fructífers. El que ens sembla innecessàriament alarmista és utilitzar l’acord com una arma per colpejar el Govern central o com una excusa per manifestar una catalanofòbia de la qual només són responsables els que pateixen aquesta malaltia.

Comencem per dir que no sembla, com s’ha dit, que aquest acord ens hagi de conduir a un model confederal d’Estat, llevat que creguem que ja hi som per les singularitats del País Basc, Navarra i les Canàries. Estem davant el projecte d’un nou model de finançament singular per a Catalunya que parteix de l’existència d’un infrafinançament històric d’aquesta comunitat autònoma, una qüestió discutible que s’ha de resoldre amb dades més que amb debats trucats i paraules impertinents. El projecte no és un manual de greuges i ens sembla important destacar que no arrenca d’unes balances fiscals per arribar així a un determinat dèficit fiscal de Catalunya, tal com passava al començament del procés amb aquella fal·làcia de l’Espanya ens roba, no gaire diferent, per cert, de l’actual Catalunya ens pretén robar.

Tampoc existeix una identitat entre el sistema anunciat en l’acord i el sistema del concert basc. Per diverses raons. D’una banda, mentre l’Estat reconeix que les institucions competents als territoris històrics del País Basc poden «establir i regular el seu propi sistema tributari», l’acord català respecta la potestat originària per establir tributs de l’Estat (art. 133.1 de la CE), una competència que consideren que pot continuar sent cedida com ho ha sigut fins ara, i proposa assumir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels impostos de l’Estat a Catalunya, cosa que està prevista en l’article 206 de l’Estatut català del 2006, com, per cert, també preveu l’Estatut andalús del 2007 en l’article 181.2 una delegació de l’Estat per crear una administració tributària única a Andalusia. Això sí, en aquest cas i en el desenvolupament de l’acord català, hem de deixar clar que només hi hauria la possibilitat d’arribar a aquesta agència única a Catalunya o a Andalusia o en qualsevol altra comunitat autònoma no foral si es partís prèviament d’un consorci que garantís la presència activa de l’AEAT en l’Agència Tributària territorial.

Relació bilateral amb l’Estat

El nou sistema de finançament, diu l’acord, es basarà en una relació bilateral amb l’Estat i un augment de la capacitat normativa i de gestió. Sobre aquesta qüestió s’ha escrit molt enfrontant la bilateralitat a unes preteses relacions multilaterals que, per cert, no han existit mai i sens dubte no han tingut mai entre nosaltres caràcter decisori. Tots els models de finançament han partit d’unes relacions bilaterals de l’Estat amb les respectives comunitats autònomes sense que hagi existit un òrgan multilateral decisori, com hauria d’haver sigut un Senat reformat constitucionalment. El Consell de Política Fiscal i Financera, del qual tant es parla a propòsit de la multilateralitat, és un òrgan consultiu en què el vot del president, el ministre d’Hisenda, equival a la suma de tots els vots dels consellers. És, doncs, un òrgan sense valor decisori i, a la fi, bilateral entre el Govern de l’Estat i les comunitats autònomes.

Tampoc la Conferència de Presidents té possibilitats d’arribar a acords, ja que aquests acords necessiten la unanimitat. I finalment hem de recordar que l’acord català confereix un paper important a la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, un òrgan que no difereix gens d’altres de semblants creats en diferents comunitats. Concretament, a la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals creada per l’article 184.4 de l’Estatut d’autonomia andalús del 2007 li correspon «la concreció, aprovació, actualització i seguiment del sistema de finançament». Insistim-hi: només la reforma del Senat podria i hauria de ser l’òrgan multilateral decisori.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Arribem així a la qüestió de la solidaritat. En l’acord s’estableix que l’aportació de Catalunya a la solidaritat haurà de ser explícita i reflectir-se de manera transparent (una mica inobjectable) i s’afegeix que haurà de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics tinguin nivells semblants corresponents a un mateix esforç fiscal (una cosa també inobjectable). Aquesta solidaritat, afegeix, ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat (una qüestió molt discutible i que només podria ser acceptable si es partís del fet que els recursos de finançament no han d’alterar per si sols el rànquing del PIB per habitant). En qualsevol cas, no és el pacte entre el PSC i ERC el que ha de garantir la igualtat, sinó el Govern d’Espanya.

N’hi ha per a molt més. Ara bé, si partim de les realitats constitucionals i estatutàries vigents en l’actualitat, hem de concloure que molts dels arguments que s’han sentit contra l’acord entre el PSC i ERC no se sostenen. Els models de finançament no es van negociar mai ni es van acordar mai multilateralment i les singularitats formen part de les entranyes constitucionals. Com també en forma part la competència exclusiva, i indelegable, de l’Estat per regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols a l’hora d’exercir els seus drets i de complir els seus deures.