La gestió de l’aigua, un repte capital

En aquests últims 50 anys hem viscut diversos episodis de sequera a Catalunya. Segurament, aquest és l’aspecte relacionat amb les infraestructures que més preocupa la ciutadania en l’actualitat.

La vulnerabilitat del país rau en el proveïment d’aigua del sistema de conques internes, bàsicament satisfet per la conca del riu Ter i el seu transvasament a la regió metropolitana de Barcelona i Llobregat. L’altra conca deficitària és el conjunt del Camp de Tarragona, satisfet principalment amb el transvasament del riu Ebre. Si sumem les dues zones deficitàries, estem parlant de gairebé 7 milions de persones i més del 90% de l’activitat econòmica del país.

La primera gran sequera del segle XXI la vam patir a finals de la primera dècada i avui estem vivint la segona. L’aspecte relacionat que segurament ens preocupava més a principis de la democràcia era l’estat de sanejament dels rius i l’abocament indiscriminat que s’hi produïa. Algunes cançons del mític grup La Trinca s’hi refereixen, fent un repàs exhaustiu i sarcàstic de l’estat de la majoria dels rius de Catalunya.

Problemes de sanejament

En són exemples els abocaments indiscriminats als rius que arribaven als cultius i a les platges del país. Aquests problemes de sanejament es van agreujar amb els residus abocats als aqüífers naturals. A més, cal ser conscients que ser un dels primers productors de carn de porc del món té un peatge en forma de contaminació del subsol. Un últim repte de finals dels anys 70 i 80 va ser recuperar o mantenir la biodiversitat als nostres rius i també la recuperació i manteniment de cabals ecològics.

El sanejament, l’eliminació de contaminació i l’estalvi d’un recurs finit en una regió mediterrània el règim de pluges de la qual és irregular i escàs són els primers reptes des del punt de vista de les infraestructures d’aigua. La neu de l’hivern del Pirineu als embassaments per produir energia elèctrica és un gran aliat per garantir el proveïment d’unes indústries primàries, secundàries i terciàries amb un gran consum d’aigua, però insuficient per garantir el consum actual en episodis de sequera.

D’aquells primers reptes dels anys 80, el del sanejament dels rius s’ha resolt com en pocs altres llocs al món amb el tractament de més del 99% de les aigües brutes, que al seu torn ha permès recuperar ecosistemes, espais naturals i reduir dràsticament la contaminació del Mediterrani i del seu entorn de costa. També començant una encara tímida regeneració de l’aigua per tornar a reutilitzar-la, tot gràcies a una política fiscal basada en el que "qui utilitza paga per l’ús i pel sanejament".

El cànon de l’aigua implantat als 90 ha permès desenvolupar una intensa política d’implantació de depuradores arreu del país. Amb la posada en marxa del pagament pel sanejament a particulars, indústries i sector agrícola hem actuat per sanejar els rius amb centenars de depuradores. I alhora s’ha actuat per millorar l’estat dels rius i rieres.

Del repte del sanejament d’aqüífers la feina està per fer encara, tot i que s’ha avançat reduint l’impacte. Però encara hi ha comarques on els passos fets són més petis que les necessitats i urgències.

En matèria de proveïment d’aigua, l’última sequera ha deixat en evidència dues realitats. S’ha fet una part del camí, però en queda per fer sobretot pensant en situacions extremes que cada dia seran més una realitat amb seqüències temporals més curtes. S’han construït dessalinitzadores, s’han reduït les pèrdues d’aigua, pagesos i indústries han reduït el consum. I també els particulars han pres mesures. Però seguim amb grans consums, més enllà dels que el país hauria de tenir.

En l’àmbit de les infraestructures d’aigua destacarem cinc grans actuacions. La primera, la connexió del sistema Ebre amb el Camp de Tarragona, clau per garantir-ne el proveïment. Un transvasament que no ha sigut incompatible amb la recuperació del cabal ecològic de l’Ebre i el desenvolupament d’un espai agrícola, natural i de paisatge reconegut planetàriament com el delta de l’Ebre. La segona, la construcció de dessaladores que van ser impulsades en l’última sequera, i que han sigut clau per no haver de patir restriccions més severes que les que avui estem patint. La tercera, l’inici de la política de regeneració d’aigua del Llobregat. La quarta, el pacte per rebaixar el volum de transvasament d’aigua del Ter. I l’última, que encara està per acabar de desenvolupar completament i aprofitar, és la construcció d’una altra infraestructura pensada en la Catalunya republicana, el canal Segarra-Garrigues. Una infraestructura amb un recorregut ambiental, social i econòmic encara per aprofitar.

I d’altra banda, tenim l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), un instrument d’èxit en el desenvolupament de la política catalana de l’aigua. Malgrat haver suportat algunes situacions d’endeutament excessiu que van ser un llast per a la seva operativitat durant certs anys, hem passat d’una situació per exemple on el 95% de l’aigua consumida a Barcelona era de procedència natural i només un 5% de dessalinitzadora, a una situació en la qual avui el 33% és dessalinitzada i un 25% regenerada. Sense aquestes aportacions, una ciutat com Barcelona –on el consum està per sota dels 200 litres per persona i dia– fa temps que hauria entrat en una situació de restriccions severes i no ha sigut així.

Notícies relacionades

Les terceres primàries de Lobato

‘Cuina’ per a Joan Carles I

Per tant, el camí és clar. Més dessalinitzadores i més regeneració per situacions no extremes i també per situacions extremes. En situacions no extremes poden contribuir a la recuperació ecològica dels rius. I en situacions extremes ajudar a evitar situacions de restriccions. Això significa més inversió, a la qual s’ha de fer front amb les dues polítiques que la UE recomana, pagar per ús i pagar per contaminar un bé escàs.

Finalment, en matèria d’aigua es pot destacar que, malgrat tots els debats ideològics, la col·laboració publicoprivada ha generat empreses referents globalment en la gestió i distribució d’aigua que formen part de la solució de futur.