L’imperi de la llei, en joc

Sí. Hi va haver enriquiment personal a l’incorporar un actiu al seu patrimoni personal quan es van malversar o desviar els diners de fons públics per finançar el referèndum de l’1 d’octubre. I, per això, els jutges tornen a explicar davant l’última redacció de la llei d’amnistia, on s’exclou l’enriquiment personal, que es fa inaplicable aquesta llei a la malversació. Perquè la malversació ha sigut enriquiment personal. Tornen els magistrats a donar-se el luxe d’excloure la malversació, emparats amb la mateixa llei d’amnistia, en una imitació de la conducta dels jutges davant les penes de la llei del només sí és sí. Això és, en resum, el que reafirmen els cinc magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem que van subscriure ahir la interlocutòria, el ponent de la qual va ser el president de l’esmentada sala penal, Manuel Marchena, per qui es desestima el recurs de súplica d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa, avalat per la Fiscalia General i l’Advocacia General de l’Estat, que sol·licitava l’aplicació de la llei d’amnistia a la malversació, aplicació denegada l’1 de juliol passat.

No obstant, la novetat és la profunditat de la càrrega del vot particular –el segon– de la magistrada Ana Ferrer contra la posició dels seus col·legues. A partir d’aquesta decisió, cadascun dels recurrents podrà ara presentar els seus respectius recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional (TC). Tot i que s’ha exigit promoure un incident de nul·litat davant la sala del Suprem que acaba de decidir, serà el TC, que en certes ocasions ha alliberat la necessitat d’aquest pas previ, el que resoldrà si el recurs d’empara compleix o no els pressupostos d’admissió.

Cop de porta de la Sala

Qui haurà d’esperar una mica més que els seus col·legues per presentar el seu recurs d’empara davant el TC és Carles Puigdemont, perquè encara està pendent el seu recurs d’apel·lació contra la decisió del magistrat Pablo Llarena, que davant el recurs de reforma presentat ja ha reafirmat la inaplicabilitat de la llei d’amnistia. Queda, doncs, esperar el mateix cop de porta de la Sala i, llavors, acudir al TC. Amb tot, molt llarg es fia als recurrents independentistes tant el Suprem, amb la seva qüestió d’inconstitucionalitat elevada al TC, com els que han elevat al TC altres qüestions d’inconstitucionalitat (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i recursos d’inconstitucionalitat (PP i vuit comunitats autònomes governades per l’esmentat partit). Perquè els recursos d’empara van a la cua. Només tocarà resoldre les empares una vegada que les barreres descrites siguin enderrocades en el TC. I això no passarà abans de finals de desembre del 2025, al començar el TC per la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem.

Notícies relacionades

Albares estudia anar al TJUE per l’oficialitat del català

Sánchez exhibeix a Barcelona la seva aposta per l’habitatge assequible

La magistrada Ana Ferrer havia sigut contundent en el seu vot particular contra el rebuig d’aplicar l’amnistia de la interlocutòria de l’1 de juliol passat. Però en vista del debat, ha aflorat ara una argumentació més devastadora de la posició majoritària. "El benefici patrimonial que s’explica en el text subscrit per la majoria, amb referència a les diferents partides que integren el patrimoni, a partir de la idea que no s’hauria vist engrossit en el seu passiu quan les despeses derivades de la posada en marxa del seu il·legal projecte polític es van sufragar pels condemnats amb fons públics, parteix de considerar que hi va haver un augment del patrimoni de cada un d’ells de resultes d’un previ acte apoderatiu", apunta. Per continuar: "No obstant, es mouen en el terreny de la ficció jurídica, perquè aquest acte d’apoderament és una entelèquia".

El vot encara és més explícit: "No hi va haver incorporació als seus respectius patrimonis, ni, en conseqüència, benefici personal patrimonial. No podem apreciar cap altre benefici personal que el de donar satisfacció a un projecte polític il·legal i això és precisament el que, no només la voluntat del legislador expressada en el preàmbul de la norma proclama, sinó també la que sorgeix de la interpretació menys alambinada i, segons la meva opinió, més raonable com ajustada a la lletra de la llei, de les seves disposicions normatives. En definitiva, l’única que pot considerar-se predictible.