Angoixa sense telèfon oficial

A la 1.29 de dissabte passat l’oenagé Caminant Fronteres va rebre la primera trucada d’alerta. Era un immigrant senegalès establert a França. Aquest havia rebut una trucada des del cayuco que s’aproximava a l’illa d’El Hierro. El passatger li havia dit dues coses: que el motor de l’embarcació no funcionava, i que des d’on eren veien llums de la costa.

No se sap gaire més sobre el que va passar després aquella matinada, fins que diversos migrants es van aixecar alhora al veure pròxim el vaixell de salvament, es va desequilibrar el cayuco, va caure la càrrega humana al mar i es va consumar la tragèdia migratòria més gran a les Canàries: nou cadàvers, 54 desapareguts i 27 supervivents.

Els últims enterraments dels cossos que s’han recuperat s’han portat a terme sense que les autoritats hagin escoltat el clamor de les organitzacions de defensa del migrant demanant donar temps a les famílies per identificar els seus morts. I aquesta discussió se suma a dues fallides polèmiques més d’una "tragèdia sagnant" –són paraules del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska– entorn de la qual xoquen oenagés i Estat.

A Caminant Fronteres, una de les entitats més implicades en aquesta tragèdia, cinc persones atenen les peticions d’ajuda de 50 famílies de migrants africans que sospiten que els seus parents són entre els ofegats. La majoria truca des del Senegal, però una part d’aquestes famílies està formada per immigrants de la colònia senegalesa assentada a Catalunya. No hi ha telèfon públic d’informació. Atenen les trucades mirant de donar contestacions i el suport "que facilitaria l’Administració si aquesta tragèdia nàutica hagués sigut d’un altre tipus", explica Helena Maleno, coordinadora de l’entitat.

Està parlant de blancs i negres. L’absència d’un telèfon d’informació habilitat per les autoritats és, per a Maleno, un dels símptomes del "racisme estructural que ho taca tot en la gestió d’aquest drama". Si aquest, en comptes del naufragi d’un cayuco, hagués sigut el d’un iot de turistes britànics, com el de l’accident letal en aigües de Sicília el passat 21 d’agost, estaria funcionant una línia de contacte amb les famílies. "Fins i tot tindrien suport psicològic", apunta Maleno.

El boca-orella

En aquest cas, com en tantes desaparicions en alta mar, paradors desconeguts de la ruta atlàntica canària, funciona el boca-orella entre pares. Els telèfons d’assistències privades a Espanya es comparteixen ràpid, com les notícies de naufragi. "Aquest és un món globalitzat, i l’angoixa per aquesta tragèdia es transmet en segons a l’Àfrica. I malgrat això no hi ha un telèfon oficial per a ells", lamenta la dirigent de Caminant Fronteres.

Notícies relacionades

El PSOE i Junts es reuneixen abans del debat de la qüestió de confiança

Patronals, sindicats i entitats s'alien per reclamar 80.000 places més de cursos de català a l'any

Vint-i-set supervivents es dilueixen ara entre el mig miler de migrants allotjats al Centre d’Acollida Temporal d’Estrangers, CATE, d’El Hierro, i han hagut de buscar-se la vida també per trucar a les seves famílies. La tragèdia aixeca veus unànimes entre les organitzacions d’atenció a l’immigrant contra l’evident deshumanització. Els desastres de mitjans de transport compten a Espanya amb protocol d’assistència. Un decret del 2009 va ordenar a Justícia la "intervenció en successos amb víctimes múltiples". Aquest protocol preveu que no s’enterrin persones mortes sense intentar saber qui són. "Se’ls ha enterrat de pressa, de pressa, de pressa...", es queixa un especialista de la Creu Roja a les Canàries.

A les famílies dels vuit pescadors de l’Argos Georgia ofegats a prop de les illes Malvines se’ls van entregar els cossos després d’una minuciosa anàlisi forense. Els morts d’El Hierro no han rebut tanta atenció, ni tampoc s’emportaran les famílies un perquè.