Illa busca pis per a 4 anys i sense banderes

Durant els anys del procés van proliferar a les façanes de Catalunya les banderes independentistes. Estelades que penjaven de finestres i balcons al caliu del gran momentum sobre el qual van pivotar tres legislatures consecutives. Quan el tauler polític va tensar a l’extrem les seves costures el 2017, sobretot després del fiasco de l’1-O i la DUI, van començar a aparèixer també banderes espanyoles, plasmant sobre els immobles una imatge gràfica de la polarització. El debat de política general d’aquesta setmana, tot i que plumbi per moments, va solemnitzar el canvi de rumb: l’important ara no és exhibir les banderes, sinó poder disposar d’una vivenda per fer-ho. Salvador Illa també busca la seva per poder viure els pròxims quatre anys i, de moment, ERC i Comuns s’avenen a ser els seus propietaris.

Un pla per a dos mandats

El president de la Generalitat va superar el seu primer examen parlamentari i va deixar bastant desbrossat el camí cap als pressupostos gràcies a dos asos que van apuntalar la majoria d’esquerres que el va investir. El primer és el compromís d’invertir 4.400 milions d’euros per construir 50.000 pisos públics en sis anys. No ha passat inadvertit el detall que, amb això, Illa ve a dir que necessita dos mandats per portar a terme el pla. Després de l’aplaudiment general per una mobilització de diners per a vivenda inèdita en una autonomia, el sector immobiliari no va trigar a advertir que l’import és insuficient per pal·liar l’escassetat de pisos i que caldrà duplicar la construcció per poder complir la promesa.

Quan Illa va anunciar el seu pla davant els diputats, el Govern ja s’havia encarregat d’exhibir la dada que, amb els límits que imposa la llei catalana d’habitatge, els preus del lloguer han baixat un 5% a les zones tensades, inclosa Barcelona. Però feta la llei, feta la trampa. La realitat paral·lela és que els contractes d’arrendament han caigut un 17% perquè molts propietaris treuen els pisos al mercat del lloguer per temporada per esquivar així el límit de preu. I allà arribem al segon as a la màniga del president: del Parlament surt el compromís del Govern de posar límit als lloguers temporals abans de final d’any. El que de moment no explica és com ho farà perquè la regulació sembla maleïda.

Una regulació maleïda

Al maig, el PSC va ajudar a tombar el decret urgent amb què el Govern de Pere Aragonès volia acabar amb la picaresca d’alguns propietaris. Entenien els socialistes que podia xocar amb la llei estatal de vivenda i tenir una vida curta en els tribunals. Al setembre, els socis del PSOE van portar la regulació al Congrés i, com havia fet amb el decret d’Aragonès, Junts va frustrar la iniciativa amb un canvi de vot en l’últim minut, incomplint l’abstenció que havia anunciat. I ara són a la Moncloa i al Palau buscant la manera d’arreglar la barrabassada sense fer-se mal i sense enfadar els seus socis.

El Tribunal Constitucional també s’ha deixat sentir en ple debat parlamentari anul·lant part de la llei catalana d’habitatge. En concret, l’obligació als grans tenidors de pisos d’oferir una proposta de lloguer social abans d’interposar una demanda judicial de desnonament. Mentrestant, i malgrat que els límits han fet abaixar els preus per primera vegada des de la Covid, el lloguer mitjà a Barcelona encara és de 1.131 euros. D’aquesta manera és com s’entén que el 70% d’inquilins de Madrid i Barcelona no esperin tenir mai un habitatge en propietat, ni comprat ni heretat. Segons Illa, des del 2002 el preu mitjà de la vivenda ha crescut un 114% mentre que els ingressos mitjans dels catalans ho han fet un 57%.

Un test fàcil per al gestor Illa

Notícies relacionades

El cas de la parella d’Ayuso

Feijóo convoca la cúpula del PP davant les revelacions que assetgen Ábalos

De tot això es va parlar a un ple que Illa, més que mai en el seu perfil de gestor, va guanyar sense despentinar-se. Ho tenia relativament fàcil davant l’interregne pel qual travessen Junts i ERC. Amb tot just dos mesos al Palau de la Generalitat, en tenia prou amb ratificar allò que va firmar aleshores amb Esquerra i Comuns per mantenir-los al seu costat. Els republicans no tenien arguments per trencar aquests llaços i només van posar com a condició no aparèixer a cap foto conjunta amb el PSC. Cada partit va presentar per separat les seves resolucions sobre finançament i habitatge, per després recolzar-les totes.

Exorcitzar el tripartit continua sent una obsessió per a una ERC la Guerra Civil de la qual davant el congrés de novembre comença a recordar a la que va quarterar el partit el 2008. Però tot i que no es vulgui anomenar així, les votacions van deixar patent que l’esquerra torna a portar el timó del Parlament davant la sociovergència.