Rovira passa comptes amb Junqueras i li retreu el seu paper a l’1-O

El tàndem que van formar Oriol Junqueras i Marta Rovira el 2011 per reflotar ERC està fet miques. Fins a tal punt s’ha arribat a enverinar la relació, que la secretària general ha reconegut públicament que per a ella aquests mesos de guerra interna a matadegolla estan sent "més durs que l’exili" de sis anys a Suïssa. És en aquest clima de lluita fratricida sense indicis de reconciliació que Rovira va ajustar comptes amb l’expresident del partit en el balanç dels seus 13 anys de mandat. Un al·legat cru que va anar des de recriminar-li falta d’implicació en el dia després de l’1-O a haver contribuït, amb "maniobres" al marge de la direcció, a la caiguda del Govern de Pere Aragonès. I queda encara mes i mig per a les primàries.

"Seré implacable a mantenir la cohesió interna", va advertir. I és per això que, en un discurs de dues hores d’alt voltatge emocional, ple de compromeses revelacions, li va demanar a Junqueras, una vegada més, que s’aparti si vol evitar la "ruptura" d’ERC. "Estem a temps", gairebé li va implorar. La vocació del seu comiat era la d’intentar reconduir la situació reclamant centrar-se a "confrontar idees i deixar d’atacar persones", amb el que va definir com a "joc brut" i "intoxicacions" per guanyar el congrés. Però, alhora, va defensar que el que no faria era "callar" després de l’atac frontal de Junqueras. I no, certament, no ho va fer després de negar l’existència d’una "estructura b" per deixar Junqueras al marge de la presa de decisions i amb Sergi Sabrià, que va dimitir el juliol per l’escàndol dels cartells contra els Maragall, present.

Set anys de "deriva"

"Hi ha qui creu que, com pitjor, millor per a ell", va arrencar. I a partir d’aquí, la caixa dels trons. Sabut és que Rovira va ser una de les arquitectes de l’1-O, un referèndum del qual va fer recompte ella mateixa juntament amb un altre dirigent del nucli dur en el mateix Palau de la Generalitat. Quan van acabar, va posar èmfasi, allà no hi havia ningú. "La sensació va ser molt dura, duríssima", va relatar exhibint una foto de l’edifici buit. Però encara ha definit com a pitjor constatar que el dia 2 "no hi havia res" per "falta de rumb" i "falta de determinació dels lideratges" (el dard anava per a Junqueras, però també per a Carles Puigdemont).

Va començar llavors "la deriva" i la "falta de compromís", que van intentar evitar, sense èxit, amb una reunió al marge del sanedrí a la Conselleria d’Agricultura, llavors sota la batuta de Meritxell Serret. "L’1-O va ser un encert, no saber-lo acabar conjuntament va ser un error. Jo ja no sé com arreglar-ho i per això me’n vaig", va acabar després de recordar anys de picabaralles amb Junts, de presó, de diàspora i, finalment, de pèrdua de la majoria independentista.

Notícies relacionades

La fiscal demana indultar per malversació l’exlíder d’ERC si no se l’amnistia

El PP es val dels lletrats del Senat per vetar la llei que beneficia etarres

Rovira va defensar la via de la negociació que van emprendre amb el PSOE el 2019 per aconseguir els indults primer i l’amnistia després. També va reivindicar l’acord d’investidura de Salvador Illa a canvi del finançament singular, a més de sostenir que remuntar de més a baix en noves eleccions hauria sigut més difícil. Però hi ha dos pactes amb els socialistes que atribueix a Junqueras i que va definir com "el pitjor maldecap": el de les diputacions el 2023 després d’una campanya criticant la sociovergència i el de Barcelona per governar amb Jaume Collboni, en aquests moments frenat a l’espera de les primàries del 30 de novembre.

"El president del partit i la federació de Barcelona, així com la portaveu a l’ajuntament –Elisenda Alamany, ara aspirant a rellevar Rovira– van negociar pel seu compte", va afirmar sobre la decisió de deixar els Comuns fora de l’acord. Es tracta d’unes "maniobres" que va dir que van impactar en la caiguda dels pressupostos i en l’anticipació de les eleccions. Aquesta, i l’intent d’evitar que Aragonès fos candidat, va precisar, van ser la gota que va fer vessar el got, a més de com "es va forçar" Ernest Maragall a anar-se’n.