Als partits els "falta voluntat" per aplicar els protocols contra l’assetjament

Tampoc ho va fer Sumar, que amb l’actual vicepresidenta del Govern al capdavant, Yolanda Díaz, es trobava en plena campanya pels comicis generals amb Errejón de número quatre. Van tenir constància de la denúncia, va assegurar Díaz, però van delegar la gestió del cas a Més Madrid, que va assegurar haver obert un expedient, que es va tancar al cap de pocs dies. Ara, en el partit de la ministra Mónica García diuen que "va ser insuficient" i en el de Díaz reconeixen "haver arribat tard".

Altres testimonis

Dels casos que involucren l’exdiputat, un està judicialitzat per l’actriu Elisa Mouliaá i un altre ha sigut denunciat davant la policia per part de la presentadora Aída Nízar, però hi ha altres testimonis anònims que van ser publicats a les xarxes socials i difosos per la periodista Cristina Fallarás. De les explicacions públiques de les dirigents de Sumar i Més País es desprèn que els protocols no es van activar, cosa que obre el debat sobre com els partits han d’atendre les víctimes de violència masclista: "Pots tenir un protocol exemplar, però si no tens ni els mitjans ni la voluntat d’executar-lo, acaba sent paper mullat", explica Cristina Capuz, advocada penalista amb àmplia experiència en casos d’abusos sexuals.

Una expressió similar utilitza Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimització: "Costa molt que [els protocols] funcionin bé", apunta. També una tercera experta, Joana Badia, que és advocada laboralista i experta en protocols i plans d’igualtat, incideix en la necessitat que hi hagi una "voluntat clara d’aplicar-lo, sigui quina sigui la persona denunciada", una cosa que "no passa sovint" i que, en els casos en els quals els agressors són personatges públics, "és encara més complicada". "Costa assenyalar algú que ha sigut elegit a les urnes", afegeix sobre Errejón, la trajectòria política del qual ha estat vinculada sempre amb partits que encapçalen la lluita pel feminisme.

Els protocols no només poden resultar una eina "insuficient". Alfageme va una mica més enllà i apunta que, "si no s’apliquen bé", poden "generar impunitat" per a l’agressor. Si en una organització hi ha sospites sobre un presumpte abusador però ningú ho denuncia, es crea un silenci "generalitzat" que complica que algú l’assenyali i això "perpetua" la seva impunitat, "desvirtua" el mecanisme intern perquè ningú sol·licita que s’apliqui i, a més, genera encobriment entre el grup.

Las tres expertes coincideixen que els protocols són necessaris com "un instrument més" a disposició de les víctimes, malgrat que l’aplicació, en la majoria de casos, no sigui la "idònia". De fet, que existeixin és una obligació legal, no un exercici d’autocontrol. Així ho explica Cristina Jimeno, treballadora social especialitzada en gènere i violències masclistes, que assegura que els protocols acaben sent "resultat d’una imposició", cosa que en "redueix" la utilitat.

Segons l’article 7 de la llei de partits polítics, tots "han d’establir un protocol d’actuació davant la violència masclista que exerceixin [les persones] dins o fora de l’organització". El cas Errejón, malgrat que la denunciant anònima no era membre del partit, hauria d’haver sigut objecte d’activació del protocol. "Hauria d’haver obligat a paralitzar la seva activitat fins que es resolgués el cas", assenyala Capuz, malgrat que cada organització és lliure d’imposar el seu règim sancionador.

Tenir un canal en què denunciar actituds o agressions masclistes en una organització pot ser un "pas intermedi i pròxim" que pot resultar suficient per a dones que estimen evitar un procés penal, comenta la psicòloga Alfageme.

"Com a afectada de vegades no vols la repercussió penal, sinó poder viure tranquil·la i que això no es torni a repetir", afegeix l’experta, que situa els protocols com a mecanismes que ajuden a "visibilitzar" situacions que mai arribarien a la via penal per "no ser considerades greus o per tenir poc pes probatori". Posa com a exemples agressions que s’han sostingut en el temps com tocaments o comentaris masclistes.

El mínim soroll

També és una manera de posar el focus en la víctima. "Hi ha gent que vol resoldre aquestes coses fent el mínim soroll possible", exposa Badia, que recorda així mateix que activar el protocol mai "obstaculitza" la denúncia penal. Per a l’advocada és important recordar a les afectades que "totes les vies són legítimes".

Totes les expertes consultades dubten que sense l’existència de protocols i, per tant, denúncies internes, les dones denunciarien més a instàncies judicials. Els protocols donen respostes "més ràpides", ja que la "celeritat" en l’actuació ha de ser un requisit essencial en un document protocol·lari ben plantejat. Però Capuz matisa que hi ha accions que un protocol no pot implantar, però una denúncia judicial sí, com les mesures cautelars. És "complicat" d’aconseguir, però un jutge pot imposar en 72 hores una ordre d’allunyament o d’incomunicació.

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

A Sumar van reconèixer que els seus mecanismes de prevenció "van fallar" a detectar aquest tipus de conductes en el polític. És precisament la fase preventiva, la primera del protocol, la que sol ser més difícil d’implantar i la que condueix a més "errors" perquè suposa fer un "canvi de l’estructura en clau de gènere".

Així ho explica Telma Vega, inspectora de Treball especialitzada en casos d’abusos sexuals i doctora en Dret. "Està bé dir que no es permet l’assetjament sexual, però s’han de fer tasques de sensibilització", adverteix.