El fangar de l’11-M sobrevola València

Si mirem de detectar quan es va espatllar per sempre la política espanyola, podríem convenir que el punt d’inflexió van ser els atemptats de l’11-M. La crispació va escalar en l’última legislatura de Felipe González, però el tomb electoral que va provocar la gestió de la massacre islamista a Madrid va desintegrar fins i tot el mínim cercle de confiança que s’hauria d’exigir al PSOE i al PP. La unitat política davant les grans tragèdies del país va desaparèixer i no hi ha hagut cap desgràcia posterior en què no s’hagi utilitzat l’horror de forma partidista. Una dinàmica que ningú sembla voler frenar.

La riuada de mort i devastació al País Valencià ha superat ja en nombre de víctimes l’atac terrorista del 2004, el pitjor de la història d’Espanya, el que ens porta a una pregunta òbvia: ¿repetiran els partits l’aiguamoll polític de l’11-M o hauran après alguna lliçó? Els primers símptomes després del cop emocional són agredolços i ens fan témer que aviat arribarà el fangar polític. Fang sobre el fang. Ni tan sols un drama així va servir per treure les trinxeres del Congrés dimecres passat, quan encara no es coneixia, però ja s’intuïa la magnitud de la tragèdia ocasionada per la dana.

Regal a l’oposició

El Govern i els seus socis van acceptar suspendre tota l’activitat parlamentària excepte la votació del decret que rebaixa la majoria per renovar la direcció de RTVE. No hi havia cap urgència que ho justifiqués, per la qual cosa va ser un regal a l’oposició que li va servir per reforçar l’acusació que l’esquerra busca controlar al més aviat possible els mitjans públics. Però encara ho va empitjorar el PP, que va errar dins el termini i en la forma escaient al decidir que calia sortir a carregar contra l’Executiu, i que fos el mateix Alberto Núñez Feijóo que posés veu al retret mentre el seu baró valencià, Carlos Mazón, estava confirmant les primeres xifres de morts.

Passat el primer xoc, les administracions van forçar en públic una imatge de col·laboració que no va impedir, però, que el Govern central i la Generalitat Valenciana es culpessin mútuament per l’evident reacció tardana davant l’alerta meteorològica. Sobre Mazón apunten moltes mirades perquè és ell qui té la competència per decretar les mesures d’emergència, però des del seu equip al·leguen que va actuar sempre partint d’informació d’organismes estatals.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Qui havia d’assumir el comandament d’una situació així en un Estat descentralitzat serà la clau de les responsabilitats polítiques que caldrà aclarir. I tot i que no sembla convenient obrir aquest debat quan molta gent està fent cua a la recerca de menjar i aigua, Pedro Sánchez i Mazón es van dedicar ahir a desafiar-se l’un a l’altre per demostrar que estan compromesos amb les víctimes. "Si necessita més, que ho demani," va dir Sánchez, a què Mazón va respondre demanant que el Consell de Ministres es posés sota les seves ordres. Un perillós joc del gat i el ratolí per intentar que sigui l’altre que es cremi amb la gestió de tanta calamitat.

L’11-M va passar tres dies abans d’unes eleccions. Ara no n’hi ha a curt termini. El que ha canviat, com alerten les enquestes, és la fatiga de la ciutadania amb els seus polítics, sobretot quan els experts asseguren que la tragèdia podria haver sigut molt menor. Aquesta legislatura, que camina sobre la corda fluixa des que va començar, corre perill ara de ser arrasada pel cataclisme valencià. Sigui la culpa d’uns o dels altres. L’ombra de l’11-M és allargada.