Desconsol al bastió perdut

El gran fortí. L’escullera de la dreta. El pont a la Moncloa. Tots aquests epítets, que van aparèixer durant anys en els mítings i en les cròniques, corresponen a una època passada del PSOE d’Andalusia.

La federació encara avui continua sent la més nombrosa de les que tenen els socialistes a tot Espanya, però des de la pèrdua del Govern de la Junta, després de les eleccions del desembre del 2018 que van posar fi a 37 anys consecutius de gestió socialista, el PSOE-A continua noquejat, ha perdut un perfil propi en el pla nacional i la militància manté un estat d’ànim de total atonia.

El 41è Congrés federal, que arrenca divendres, amb el dol per la catàstrofe de la dana de València, Aldama i Lobato de fons, és l’espai on revalidar el lideratge de Pedro Sánchez i definir les polítiques futures de la socialdemocràcia a Espanya; però també serà la cita on es palpi de primera mà com d’afilats estan els ganivets amb el secretari general andalús, Juan Espadas, que fa un any va sumar la tasca de portaveu del PSOE al Senat en un moment en què la defensa de l’estratègia territorial del Govern central amb Catalunya el crema.

Cèl·lules dorments

En el PSOE-A hi ha divisió interna, molt abans que s’hagi conformat fa uns mesos una plataforma que demana en públic el relleu del líder de l’oposició. Fins ara els crítics amb la direcció eren cèl·lules dorments on hi havia una amalgama de perfils des que en les primàries del 2021 el llavors alcalde de Sevilla guanyés amb l’ajuda de Ferraz l’expresidenta de la Junta, Susana Díaz.

Llavors, es van obrir ferides i amb el temps no totes han guarit. Part dels que van recolzar Espadas van defensar la incapacitat de Díaz d’entendre que ja no sumava al projecte i part dels que van votar Díaz defensaven que tampoc era Espadas l’idoni per treure el PSOE-A d’una dinàmica de pèrdua progressiva de vots que va començar molt temps enrere (concretament, el 2012, quan el PP de Javier Arenas va guanyar les eleccions, però no va tenir partit a la seva dreta per armar una majoria a la cambra).

Des del 2021, als crítics originals a Espadas, aquells susanistes que es van mantenir fidels a l’expresidenta, s’hi han sumat perfils que van donar suport a l’alternativa i que avui estan desencisats amb el paper que han obtingut en el repartiment de rols o amb l’estratègia d’oposició que ha encapçalat l’actual direcció.

Des que Moreno va arribar al govern de la Junta, el PP andalús només ha crescut i la majoria absoluta del 2022, quan va revalidar la presidència, amb prou feines pateix desgast. Només, recentment, la denúncia impulsada pel PSOE-A pels contractes exprés (que es va plantejar durant la covid quan ja no hi havia pandèmia) i que investigarà la Fiscalia Anticorrupció ha ofert un agafall als socialistes on armar un discurs i ha aconseguit incomodar la placidesa del PP a Andalusia.

Andalusia és un territori clau per als grans partits, on es posen en joc 61 diputats del congrés en les eleccions generals. Per a Ferraz és fonamental comptar amb un gran suport en aquesta comunitat que avui fa aigües. Aconseguida una majoria socialista a Catalunya, el repte ara és recuperar i tenir controlada una federació que avui, a cada província, camina per la seva banda.

Notícies relacionades

Mazón elimina el límit salarial per a consellers i secretaris autonòmics

Els rivals de Junqueras li retreuen que no aclareixi si va voler investir Illa

Després de les eleccions del 28M, de les vuit províncies, només es van mantenir dempeus les diputacions de Sevilla i Jaén i els seus secretaris generals compten amb el respecte dels seus territoris. A la resta de províncies si no és un vesper, és un erm: des de Cadis, atomitzada en diversos moviments enfrontats entre si, fins a Almeria o Màlaga, amb una situació dramàtica. A Còrdova, Huelva i Granada la perduda dels seus governs provincials ha deixat el partit amb massa caps per lligar.

Un panorama desolador amb la sensació generalitzada que amb Espadas el partit està perdut i davant el qual sempre sorgeix la mateixa pregunta: ¿i qui aixeca això? A les travesses sempre apareix el nom de María Jesús Montero, bregada en la gestió pública, l’andalusa amb més pes en la política nacional, una dona que no venia del món orgànic i que avui és la número dos en el partit capaç d’insuflar energia a una militància que enyora el seu lloc. Fins ara, Ferraz no emet missatge públic sobre aquesta operació. Però després de la celebració del congrés, cauran en cascada tots els regionals. I ja se sap que Espadas haurà d’enfrontar-se a unes primàries que tot apunta que seran, de nou, a matadegolla.