L’home d’Estat que va dir prou

Tot i que la seva modèstia escapci elogis hiperbòlics, per molt ajustats que aquests siguin, un exercici caut del llenguatge marca pautes de contenció inevitables a l’hora de descriure virtuts reals i versemblants. Tinc entès que, abans de posar rumb a la bastida, arrenca el dia amb un esmorzar de pomes en abundància. Constant en el que fa –neda 1.500 metres en una piscina castrense i camina una mitjana de 8 km diaris– tot sembla indicar que està en forma per aguantar el que vingui.

La seva vida privada, al costat d’una biscaïna intel·ligent i pilar essencial en la seva existència, ha sigut tan harmoniosa com el seu estat d’ànim, amb una declaració de principis esplendent: "El matrimoni consisteix en una veritable relació d’amistat amb moments eròtics". Es tracta d’un fotògraf amb una capacitat sorprenent per llegir el que té davant, revelar l’ànima i evocar emocions. L’atmosfera creada és veritat, no impostura; és filla del seu caràcter.

Per altes que fossin les hores de matinada, no perdia pistonada mentre escrivia amb música de fons. Melòman aficionat a l’òpera, confabulava a Spotify amb obres mestres de la música.

Durant un espai de temps va pujar al quadrilàter de l’opinió, com a editorialista d’un grup de comunicació, amb ramals regionals. Escortat per una sintaxi perfecta i un significat lúcid, allà van aparèixer les primeres llagoteries, efluvis per a un lector empedreït: "Té una ploma magistral".

Renunciar al cim

Genet solitari, mai es va amagar en el grup ni va ser home maldient; els perills els afrontava sol, reforçant l’alegria amb un somriure contingut.

Des de l’optimisme emocional, la seva personalitat compassiva pot resultar desagradable entre les americanes grises de la burocràcia i per a qui, amb el seu sentit de l’humor, és un enemic merescut. Per a qui mai es va acostumar a les trampes del poder, estar cada dia en el costat correcte de la llei ha sigut l’oportunitat –no, un deure– de ser el ciment que ha mantingut unida una estratègica sala de l’Alt Tribunal. Qui assenyalat com a exemple en la defensa de la independència judicial, després d’un anunci precipitat i un desafortunat whatsapp –que atemptava contra la dignitat del TS, la Sala del 61, la Sala Segona i del mateix Consell– va reivindicar la seva sobirania, ho va fer renunciant al cim de la carrera judicial, un lloc que li pertanyia per dret propi i que es va acabar esfumant per culpa aliena.

Amb el seu desistiment, va desbaratar el repartiment entre els partits canònics i va salvar la justícia del descrèdit obrint, de bat a bat, la possibilitat de revisar el sistema d’elecció del govern dels jutges. Llavors va ser quan va dir prou. Com estava previst abans del seu nomenament fallit, va pilotar el judici i la sentència decisius: el procés. L’últim gran exemple d’estabilitat institucional.

En els 52 dies que va durar el judici –sota l’escrutini constant de les càmeres de televisió– va saber crear una atmosfera al seu voltant que, en algun moment, li va atorgar un indefectible caire mític. En la irresistible exposició d’un cas, raonava amb una dialèctica aclaparadora i suaus accelerades. De vegades, des de la condició solar i lluminosa, el seu interlocutor desapareixia del sever escenari de les Salesas.

Tot i que la sentència no va agradar a les parts implicades, sempre és important veure com queden les coses una vegada que la pols s’ha assentat. En un país perplex i abstret, va embridar pulsions emocionals, a la recerca de la unanimitat (no va fer res que no estigués recolzat pels sis membres restants del tribunal) i va mantenir la sala unida. Es va servir d’un nom (somieig) per compendiar que tot havia sigut un gran engany, i per a la condemna es va optar per un tipus penal (sedició), basant-se en el fet que l’aixecament perseguia "amb absoluta deslleialtat", un "desplaçament de l’ordre constitucional" i una declaració formal de la independència de Catalunya. La postura de la fiscalia (rebel·lió) va ser més fàcil d’entendre, però no es va rendir.

Li ha tocat, i ha sabut, escoltar gent neguitejada i detectar les seves ansietats: des del canvi tecnològic (la intel·ligència artificial) fins al desordre social. Mestre en l’art del tracte, es va referir a si mateix –amb ironia– com l’equivalent polític d’un conseller matrimonial. Les seves armes: la intel·ligència i el sentit de l’humor que, als que no en tenen (m’estalvio les negretes), tant els descol·loca. Com a equipatge, una carassa a mig pal, que remarca alegria de viure i, a l’agafar-te del braç, saps que ets en territori amic i que això serà per sempre.

Conversador, no conservador

Agraeix apassionadament el fet de ser viu i ho fa –quan la considera necessària– en la seva generositat amb els altres, ja sigui amb el pròleg d’un llibre, una presentació, una visita a algú en les angoixes finals o en la seva manera de viure l’amor.

Notícies relacionades

Sánchez redobla els gestos als seus socis per lligar els Pressupostos

El Rei denuncia l’"eixordador" clima polític i demana "serenitat" i consens

Polifacètic, abstemi, viatger, rigorós, divertit, irònic, docent, taurí, honest, liberal de creences i costums..., un home d’Estat, orgullós de la seva independència que –de manera reiterada– ha renunciat a ser el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.

Es tracta d’un jutge just i d’una independència granítica, amb pensament propi, que no es deixa utilitzar, sobre el qual a un algun dia li agradaria escriure un capítol de la seva novel·la particular. Diuen que és conservador però no és un home conservador, és un home conversador.