Si Mazón vol governar, que ho faci

El president de la Generalitat valenciana no té la intenció de dimitir i s’aferra al seu càrrec malgrat les crítiques per la gestió de la dana. Si vol continuar, que ho faci, però sense dilacions. Són tres els centres de poder que han de funcionar de manera coordinada.

Si Mazón vol governar, que ho faci
5
Es llegeix en minuts
Juan R. Gil
Juan R. Gil

Director general de Continguts de Prensa Ibérica a la Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalusia

ver +

Des de la fatídica jornada del 29-O no hi ha hagut cap dia en què no s’hagi demanat la dimissió de Carlos Mazón, tant des del carrer (130.000 persones en primera convocatòria, al voltant de 100.000 en segona), com des de les columnes periodístiques o les tribunes parlamentàries i els fòrums partidaris. Aquest article no pretén insistir-hi, sinó exigir el que semblaria el contrari. Com que el president de la Generalitat té l’afany de no renunciar al seu càrrec, el que se li pot reclamar llavors és que l’exerceixi. La Gran Riuada no només va devastar 79 localitats valencianes, sinó que també va arrasar el crèdit del Consell. Hi ha, des d’aquell dia, un buit institucional que, pel bé no només de l’autogovern, sinó també de la vida quotidiana dels ciutadans, s’ha d’esmenar al més aviat possible. Si Mazón vol governar, que governi. Però sense més dilació. Són tres els centres de poder que han de funcionar de manera coordinada. I de qui ha de partir la iniciativa és del cap del Consell.

VALÈNCIA. El president està pràcticament reclòs al Palau, en un confinament que ja ha complert la quarantena. Ben just hi ha agenda coneguda. Aquesta falta de presència és perniciosa, no per a ell, sinó per als governats. Ni tan sols el més elemental de qualsevol manual de crisi (sent aquesta la més gran que cap governant ha hagut d’afrontar) s’ha complert. El cap del Consell no ha convocat els líders dels grups parlamentaris o els dirigents de les forces polítiques. No ha reunit els alcaldes dels municipis devastats, alguns dels quals han estat ja al Congrés dels Diputats sense haver trepitjat encara la seu del Govern valencià (ni tampoc les Corts, aquesta n’és una altra). No ha convocat els representants socials, ni els empresaris ni els sindicats. No ha mobilitzat el teixit social. Lluny d’això, ha suspès els actes de la Constitució, amb la qual s’hauria d’abrigar, per aparèixer en un acte de caràcter municipal a Benidorm, buscant refugi. Es continuen acumulant errors, transmetent debilitat, traslladant desconcert.

Hi ha uns pressupostos per aprovar. Però sembla que el Consell doni per bo no tirar-los endavant, sense ni tan sols intentar-ho. En una finta basta, perquè va quedar massa clar que l’objectiu primer no era salvar els comptes de la Generalitat, sinó els del Govern central, la secretària general del PSPV, Diana Morant, li va oferir el suport dels diputats socialistes per donar via lliure a aquest pressupost. Però Mazón no ha sabut o no ha volgut aprofitar l’ocasió i prendre-li la paraula. En tot cas, és el president el que té l’obligació de fer el pas següent. Quedar-se a mercè de la irracionalitat de Vox no és una opció quan es té la responsabilitat de fer front a la tragèdia més gran que ha patit una comunitat espanyola. I, en termes polítics, empoderar encara més l’extrema dreta negacionista seria un error fatal per al futur.

MADRID. Hi ha moltes fites en aquesta crisi, però, sens dubte, una està en les compareixences que per separat van protagonitzar Pedro Sánchez, des de la Moncloa, i Carlos Mazón, des del Palau, el 2 de novembre. Aquest diari ja va advertir aquell dia que no era bon senyal que la compareixença no fos conjunta. Per desgràcia, des d’aleshores s’han confirmat els pitjors auguris. S’ha descrit l’ocorregut a València com la catàstrofe més gran registrada des de mitjans del segle passat a Espanya. Però, si això és cert, ¿com és possible explicar que el president del Govern i el de la Generalitat faci més d’un mes que no parlen? Als ciutadans els és igual qui és el culpable d’això, com tampoc els importava, quan intentaven escapar-se de la fúria de l’aigua, de qui eren les competències. Però també aquí és el cap del Consell el que ha d’impulsar la recuperació del diàleg perquè és la seva comunitat la que s’està jugant la reconstrucció. Ja se saldaran els deutes després. Però, ara, ni el Palau pot ser un búnquer, ni València, un transsumpte de Numància. L’aparell de Sánchez pot enviar cada dia un ministre. I el relat que aquests facin trobarà per assentar-se la facilitat que, per l’altra part, resulta sorprenent la desaparició dels consellers. Però sense coordinació entre les dues administracions tot serà més penós. I aquesta coordinació no serà real mentre no es recuperi la línia directa entre Sánchez i Mazón.

Notícies relacionades

BRUSSEL·LES. Teresa Ribera, que el 29-O encara era vicepresidenta i ministra per a la Transició Ecològica i el Canvi Climàtic del Govern d’Espanya, no va posar ni un peu a València perquè estava preparant les seves oposicions per a alt càrrec europeu. Aconseguit aquest càrrec, sent ja vicepresidenta de la Comissió, on també s’encarrega, entre altres matèries, de la transició ecològica i el canvi climàtic, tampoc ha volgut anar a València. És desoladora aquesta actitud. Inqualificable políticament. Però tampoc ha vingut cap funcionari europeu, ni es coneix que s’hagin encarregat informes més enllà dels nacionals, ni que hi hagi hagut cap reunió dels màxims òrgans comunitaris per tractar la devastació i les seves conseqüències, ni que estigui en marxa cap pla europeu específic de reconstrucció, amb nom, calendari i fons propis. Pitjor encara, tampoc consta que el Govern espanyol ho hagi demanat. Mazón té l’obligació de pressionar en aquest punt Sánchez, perquè fa la sensació que les dimensions del drama no han sigut enteses justament per la UE. I recordar de passada a Feijóo, amb el qual ara parla cada dia i alguns matí i tarda, que Brussel·les no només està per exportar batalles domèstiques, sinó també per fer polítiques d’Estat, en el seu sentit més noble i literal.

Venen dies decisius en ordre a canviar el rumb de col·lisió que les administracions han mantingut fins aquí i que només serveix per desconsolar els ciutadans i alimentar els que volen eliminar el sistema en benefici propi. Els funerals per les víctimes mortals fins al moment (222, però encara hi ha desapareguts) no poden registrar dilluns el més mínim xoc entre institucions ni es pot tornar a demostrar falta d’empatia amb els damnificats, que tenen dret a la indignació, perquè seria el pitjor colofó al conjunt de despropòsits que estem patint. I la conferència de presidents prevista per a mitjans d’aquest mes a Santander hauria de servir per avançar en nous mecanismes de cogovernança tenint com a exemple tot el que no ha funcionat en la dana. Mazón, a qui Feijóo no para de repetir que està en llibertat vigilada, es torna a jugar el tot o res en les dues partides. Ja ho veurem.

Temes:

Govern Ciutadans