Junqueras i la (in)governabilitat d’ERC

La tensió a Esquerra difícilment es rebaixarà fins que Oriol Junqueras, el renovat president del partit, pugui lluir un triomf que, sense comicis a la vista, només podrà arribar per la via dels pactes.

La guerra interna

Les primàries es van plantejar com un plebiscit i tota la campanya s’ha mesurat entre Junqueras o els d’altres. El seu rival, Xavier Godàs, es va esforçar que calés la idea que després de la debacle electoral encadenada en les municipals, generals, catalanes i europees es podia donar pas a una renovació de lideratges, optar per una bicefàlia i acabar amb el personalisme d’un líder de partit que aspira a ser candidat a la Generalitat al més aviat possible, amb amnistia o indult per aconseguir-ho abans del 2031. Però Junqueras va vèncer, tot i que això no li asseguri la governabilitat a Esquerra.

La formació està partida en dos i Nova Esquerra Nacional se sent avalada per la militància per exercir com a contrapoder. Els de Godàs no pretenen entrar en la direcció, prefereixen tenir les mans lliures per lliurar la batalla des de fora i condicionar les decisions que allà prenguin. No es constituiran com a corrent intern de forma oficial perquè creuen que no el necessiten, compten amb l’aparell polític que ha controlat Marta Rovira fins ara i amb un gran nombre d’alcaldes a favor seu. El dubte és quant volen tensar la corda i si aquesta facció aguantarà quatre anys més de junquerisme fins i tot plantejar una alternativa al comandament per aconseguir les regnes el 2028.

La cita amb Godàs

Junqueras i Godàs van coincidir una sola vegada en persona abans de disputar-se el lideratge de les files. Va ser a Sant Vicenç dels Horts, a casa de Junqueras, on sol acollir al seu nucli de confiança i al que convida a passar a persones que aspira a convèncer. Quan va rebre Godàs no imaginava que seria ell amb qui competiria, però li va trucar per intercanviar visions sobre el partit. Tots dos van constatar la llunyania que els separa, malgrat voler el mateix per a ERC: la remuntada electoral.

La relació personal és simplement cordial, i res fa preveure que llimin asprors per encarar els grans reptes a què s’enfrontarà ara el partit, amb la negociació dels comptes catalans de Salvador Illa i de les estatals de Pedro Sánchez. Encara menys sintonia hi haurà per indagar en qüestions internes, com la investigació sobre els cartells dels germans Maragall, que encara es retreuen.

La irrupció de Foc Nou complica encara més la unió perquè és previsible que acabin exercint com un corrent interna del partit que els forçarà a consultar qualsevol pacte amb els socialistes i els afins a Nova Esquerra Nacional continuaran mirant de portar al partit a posicions més puristes de l’esquerra i arrelades en el nacionalisme català. Que ERC sigui un partit atrapa-ho tot com sempre ha desitjat Junqueras tampoc serà tan fàcil si no recomponen les relacions amb Junts i tenint en compte que els socialistes necessiten els republicans per sostenir els seus tres governs: el de l’Estat, el de Catalunya i el de Barcelona.

El peix al cove de Puigdemont

Notícies relacionades

Albiol, absolt en el judici per lesantenes en una comissaria de Badalona

Rufián renuncia a la seva acta de regidor d’ERC a Santa Coloma

Els postconvergents se senten forts davant ERC. Ja no només pel seu pes electoral, sinó per la sagnia interna que creuen que hi haurà de càrrecs del partit i per la imatge pública que ha deixat una campanya que només ha transcorregut pel fang. Però Puigdemont sí espera a Junqueras, dos enemics íntims que tornaran a competir com ho van fer durant tot el procés. Mentrestant, els postconvergents estan centrats a Pedro Sánchez. Les negociacions amb el PSOE avancen en els incompliments i la cita a Suïssa que havia d’encarrilar els acords es va concloure entre retrets. Junts exigeix concrecions per defensar que la seva aliança amb Sánchez és pur peix al cove, però si no recullen al més aviat possible els fruits del pactisme, creuen que trencar amb els socialistes seria el millor marcatge a una Esquerra que donen per fet que aprovarà els pressupostos catalans i estatals, i que entrarà a l’Ajuntament de Barcelona. Trencar és una opció sempre que se sàpiga triar el moment. Deixar caure Sánchez no és tan senzill perquè descarten una aliança amb el PP per a una moció de censura, però no per fer-lo patir a cada votació i propiciar que registri derrota rere derrota fins que ell mateix cridi a les urnes, tot i que això suposi donar ales als populars.

A Puigdemont se li acaba la paciència, però veu que l’aplicació de l’amnistia va per llarg. Espera rebre Sánchez a Brussel·les per mirar-lo als ulls, però potser Junqueras trucarà abans al timbre de la Casa de la República.