Cavalcant en la bogeria

Això ve a tomb de Luigi Mangione, l’assassí del director executiu de UnitedHealthcare, una companyia d’assegurances que acumula una llarga llista d’acusacions per corrupció i negligència. La història ja fa olor de sèrie. El protagonista: un noi de família adinerada, de brillant currículum acadèmic, lector voraç i amb bones relacions socials i familiars. Els que el coneixen es desfan en elogis, també parlen d’una lesió d’esquena i d’un dolor insuportable. Tot es va truncar fa sis mesos, quan Mangione va desaparèixer del radar dels seus pròxims, aleshores sembla que va començar la seva particular batalla contra les companyies d’assegurances.

La figura de Mangione no deixa de créixer. Perquè són milions els nord-americans que cada vegada paguen més per la seva assegurança mèdica i que, quan la necessiten, descobreixen que no reben el tractament necessari o que no tenen coberta la despesa total de la factura. La seva salut, en mans d’usurers que es lucren amb el seu patiment. En les xarxes, l’exaltació arriba a comparar Mangione amb el Che Guevara. Les idealitzacions romàntiques també inclouen banys de sang.

Notícies relacionades

Junqueras situa Salvadó com a nou director general d’ERC

Els Mossos confirmen que Pegasus va espiar Aragonès sense aval judicial

És evident, no es pot celebrar l’assassinat, però, sí, contextualitzar-lo. L’autoritarisme avança amb pas ferm arreu del món. Líders delirants com Trump o àvids criminals com Putin o Netanyahu es burlen amb ostentació dels drets humans i de la democràcia. Es cometen les barbàries més terribles davant la impotència o l’interès de l’anomenada comunitat internacional. En són un exemple les desenes de milers de palestins assassinats. Triomfa la mentida i el cinisme. La confiança en el sistema s’esquerda, mentre regna la crispació i la radicalització. "El poble salva el poble", diuen els que han perdut la fe en les institucions o els que encoratgen el descrèdit. I a l’escenari irrompen els tres trets de Mangione.

Quan es va publicar la identitat de l’assassí, una professora de la universitat on va estudiar Mangione va publicar: "Mai m’he sentit més orgullosa de ser professora a la Universitat de Pensilvània", i va afegir un muntatge amb la cançó Do you hear the people sing?, del musical Els miserables: "¿Sents la gent cantar? ¿Cantant una cançó d’homes enutjats? Aquesta és la música de la gent. Els que no tornaran a ser esclaus", diu la icònica cançó, erigida en himne de resistència i alliberament. La professora es va retractar, però el ressò es manté. Si el poder ensenya que la vida d’alguns no val res, sempre hi ha qui aprèn la lliçó. No és res nou, tot i que sol agafar per sorpresa. No es pot demanar ordre quan es cavalca en la bogeria.