El futur de Puigdemont i de Junqueras
Gairebé vuit anys després de fracassar estrepitosament en l’intent de portar a terme la secessió unilateral de Catalunya, els seus dos principals responsables, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, han revalidat la presidència dels seus respectius partits. El primer de manera indiscutible, ja que ningú ha gosat desafiar el seu poder ni recordar-li el seu compromís de retirar-se de la vida política si no era investit president, i el segon amb més dificultats, ja que s’han alçat dues candidatures en contra d’ell, una formada per la major part dels seus antics col·laboradors, que l’han forçat a una segona volta i la continuïtat del qual només li ha permès una victòria per la mínima que ha deixat un partit molt dividit. Malgrat la seva responsabilitat en el retrocés electoral i en la pèrdua de poder institucional que han experimentat tant ERC com Junts per Catalunya en l’últim cicle electoral, els dos dirigents s’han resistit a apartar-se i la seva irresolta situació personal, ja que a cap dels dos se’ls ha aplicat l’amnistia, condiciona l’esdevenir dels seus partits.
Però tant Junqueras com Puigdemont tenen molt difícil rescabalar-se. En primer lloc perquè cap d’ells, de moment, pot presentar-se a eleccions. I, tot i que poguessin fer-ho, si finalment se’ls aplica l’amnistia no podrien tornar a posar el comptador al 2017. ERC ja no està en el cicle ascendent al qual la va conduir Junqueras des del 2012; més aviat està en retrocés, tot i que les últimes enquestes apunten que ja podria haver arribat al seu mínim. I Junts, per la seva banda, s’enfronta a la presència d’un nou competidor, Aliança Catalana, que atrau un percentatge gens menyspreable dels seus antics electors, una condició que pot obstaculitzar no només la seva recuperació, sinó evitar, com a conseqüència de la política de cordó sanitari si se li continua aplicant en el futur, que pugui tornar a forjar-se una majoria independentista viable.
Notícies relacionadesEl camí del postprocés
Els dos dirigents s’enfronten al repte majúscul de fer transitar els seus partits pel camí del postprocés i tots dos han de decantar la seva estratègia. ERC ha de decidir si entra a l’Ajuntament de Barcelona amb el PSC i si manté el seu suport a aquest partit en el Parlament i al PSOE en el Congrés. El seu dilema es limita a si ser o no ser una força útil per a la governabilitat. En el cas de Junts, ferma oposició al Parlament i en el consistori barceloní, el dilema se circumscriu al Parlament espanyol, on la pluralitat d’opcions estratègiques disponibles compliquen la decisió. Els seus set diputats i la seva posició ideològica el converteixen en un soci potencial de dues majories alternatives. El 2023 es va decantar pels socialistes, però les dificultats d’aquest partit per donar compliment als acords –ni l’aplicació de l’amnistia ni l’ús del català a Europa depenen d’ell– compliquen la seva continuïtat. Però aquesta setmana Junts va fer una advertència instant Pedro Sánchez a sotmetre’s a una qüestió de confiança i concertant amb el PP el final de l’impost a les elèctriques. En aquest context, Junqueras, per tant, el que ha de decidir és si vol ser el puntal d’un nou tripartit o si condemna el seu partit a l’ostracisme, mentre que Puigdemont ha de dissipar si Junts es converteix en una nova Convergència disposada a pactar amb tots a canvi d’alguna cosa. Potser per a aquest viatge no feien falta alforges.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
