El peix al cove de Puigdemont

Les teràpies tardorals a què s’han hagut de sotmetre Junts i ERC després del batzac electoral del maig han desembocat en la mateixa conclusió: els encarregats de tornar a aixecar els partits seran els mateixos que els han dirigit fins ara. Hi ha un vell refrany que diu allò de Roda el món i torna al Born quan algú dona moltes voltes a alguna cosa per acabar al mateix punt d’on va sortir. Doncs això. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els faedors del procés, hauran de gestionar el que CiU va anomenar la travessia del desert quan va passar a l’oposició després de 23 anys al poder.

No obstant, tots dos han tret notes molt diferents en els seus exàmens interns: mentre que el postconvergent va guanyar de carrer i sense rivals, al republicà li va tocar suar la samarreta més del que esperava. Els dos havien anat modelant els seus partits a imatge i semblança seva, amb dirigents fidels i una clara dependència orgànica de les seves directrius. Però si bé Junts podia vendre que gràcies a Puigdemont va salvar els mobles a les urnes, la clatellada d’ERC va ser tan indissimulable que feia presagiar que Junqueras s’enfrontaria, per primera vegada en 13 anys, a una contestació interna sòlida i organitzada. Va vèncer, però no va convèncer el 42% de la militància. Un pòsit de recel massa gran com per ignorar-ho.

L’amnistia i el català

Sigui com sigui, una vegada entronitzats tots dos, tres governants socialistes depenen a partir d’ara de les seves estratègies: Pedro Sánchez, Salvador Illa i Jaume Collboni. ERC juga a les tres partides i per això fa temps que pateix les ires de Junts amb el retret que aposta per fer autonomisme. Puigdemont només juga la partida de Sánchez, però, un any després de començar-la, s’ha adonat que no pot exhibir gaires triomfs. I fa dues setmanes que, fruit dels nervis, desplega una cosa que s’assembla molt al que Jordi Pujol feia amb Felipe González i José María Aznar quan el procés ni s’olorava. Digui’s pujolisme, digui’s autonomisme, digui’s peix al cove.

El peix al cove puigdemontista pivota en aquests moments al voltant de quatre exigències: l’amnistia, l’oficialitat del català a la UE, el traspàs de les competències d’immigració i el pagament de les inversions pendents a Catalunya. L’amnistia és la clau de volta, però la seva aplicació completa ja no depèn del Govern, sinó del Tribunal Constitucional, cosa que fa impredictible el termini de resolució. Per això l’expresident s’ha tret de la màniga la reivindicació de l’"amnistia política", que Sánchez i Illa facin gestos que demostrin la seva normalització com a actor polític. Per exemple, amb reunions bilaterals. Illa s’ha reunit amb tots els seus predecessors, tret de Puigdemont.

El català a la UE ja no està tampoc en mans de la Moncloa. Junts no deixa de reclamar al ministre d’Exteriors gestos que demostrin que el Govern fa tot el possible per convèncer els altres 26 estats que no frustrin l’oficialitat, però aquesta requereix una unanimitat que sembla gairebé impossible. Mentrestant, es podria regular l’ús de la llengua en institucions com l’Eurocambra, però sense arribar a l’estatus d’idioma oficial. ¿Seria suficient per a Junts?

La immigració i les inversions

Segons Puigdemont, les negociacions perquè la Generalitat assumeixi la gestió de la immigració estaven encarrilades a Suïssa i van descarrilar al tornar a Madrid. Però la discrepància és més profunda. "Necessitem ser els màxims responsables de tota la cadena de decisions, des del control de les fronteres fins a la proposta d’expulsió o de resolució per a un permís de llarga durada", demanda el líder de Junts. El Govern central es vol reservar l’última paraula en la gestió dels permisos (començant per la concessió del NIE) i la clau de la frontera, però fer claudicar JxCat en aquest punt serà més difícil ara que Illa ha festejat ERC al culminar la negociació que l’anterior Govern va iniciar perquè els Mossos assumeixin la seguretat de ports i aeroports.

Quant a les inversions pendents, pas clau per negociar els pressupostos de Sánchez i Illa, el president del Govern central va obrir una possible via de compliment quan va anunciar que al gener impulsarà la condonació de part dels deutes de les autonomies. Catalunya podria disposar de fins a 16.000 milions d’euros amb aquesta quitació.

La moció de censura

La falta d’avenços en totes aquestes qüestions explica que Puigdemont hagi recorregut al seu comodí per sortir de situacions límit: la qüestió de confiança. El va utilitzar amb ell mateix el 2016 després que la CUP li tombés els pressupostos, i va aconseguir que els mateixos diputats anticapitalistes li salvessin el càrrec a canvi de convocar l’1-O. Junts l’hi va exigir a Pere Aragonès el 2022 per precipitar la seva sortida del Govern i poder competir electoralment sense lligams. I ara llança l’envit a Sánchez per poder arrancar-li una cosa de què presumir davant la seva parròquia i davant la parròquia d’ERC. Perquè aquesta batalla també continua i encarirà el preu de tots els peatges que es presentin a Sánchez i Illa.

Notícies relacionades

Catalunya i el finançament autonòmic

Albert Dalmau: "Gestionar és el més revolucionari que pot fer un Govern"

Els lletrats del Congrés han avalat la martingala de Junts, una mena de moció de censura encoberta que, si Sánchez perd, no l’obligaria a dimitir però evidenciaria que la majoria absoluta del Congrés ja no confia en ell. I si això passa, ¿com podria continuar negociant els Pressupostos? La idea d’una altra pròrroga dels comptes ja es començar a sentir. Però encara queda molt fins que arribi aquesta hipotètica votació. PSOE i Sumar han optat per ajornar la decisió sobre la tramitació fins al gener i, si accepten debatre la iniciativa, encara tindran marge per jugar amb el calendari fins que alguna de les carpetes pendents entre PSOE i Junts doni els seus fruits.

Els socialistes segueixen convençuts que, més enllà de petits cops de cap com el veto a l’impost a les energètiques, els seus socis no deixaran caure el Govern, almenys mentre no hi hagi unes eleccions a la vista. I, tret de sorpreses, no hi haurà comicis que impliquin Junts i ERC fins al 2027. ¿Massa temps per aguantar en aquesta inestable estabilitat? Ningú guanya Sánchez en resiliència. Però en imprevisibilitat ningú pot amb Puigdemont.