Un any de turbulències

Cada vegada que té ocasió i necessitat d’emfatitzar-ho, i les té amb freqüència, Pedro Sánchez assegura que ell i el seu Govern es mantindran en el poder fins al 2027 i fins i tot afegeix que aquell any, en el qual conclou la legislatura, repetirà com a candidat a presidir l’Executiu. Es podria parlar d’un cas d’optimisme fora de mesura, perquè tot i que és cert que el líder socialista demostra una elevada capacitat per sortir airós de situacions enrevessades, ara les coses se li estan torçant i, tot i que no ho digui, ell ho sap. La seva seguretat deriva, no obstant, de la seva convicció que no hi ha més majoria possible que la que va permetre la seva investidura el 2023, perquè l’única alternativa seria que Junts i el PNB recolzessin un Govern de PP i Vox, una cosa, en principi, inimaginable. Però aquest bloc heterogeni, en el qual es recolza i en el qual alineen partits a l’esquerra i a la dreta de PSOE amb interessos contraposats, està ja molt esquerdat, cosa que l’obliga a fer malabars cada vegada que sotmet un assumpte a votació parlamentària. A això ha de sumar els casos judicials que, d’una manera o altra, assetgen l’Executiu i el president.

La setmana passada es va viure un compendi d’aquestes turbulències que amenacen de truncar el seu mandat: Junts i el PNB van votar amb el PP contra la pròrroga de l’impost a les energètiques i per les seus judicials situades a Madrid van desfilar els principals inculpats en el cas Koldo/Ábalos i la dona de Sánchez, Begoña Gómez, a la qual cosa es van sumar novetats que poden afectar judicialment el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. El PP es va delectar amb la situació, perquè òbviament debilita el president i el Govern, però ell es va mostrar impassible, com si no passés res.

El cert, no obstant, és que sí que passa. La penúltima setmana de l’any ha posat en evidència l’erosió del Govern. Ja se sabia que la majoria de la investidura era de molt difícil maneig per la diversitat de partits que la conformen (o conformaven), de les ideologies que representen cada un d’ells i de les propostes que defensen. Però hi havia un argument per sobre de totes aquestes dificultats, que és el que continua esgrimint Sánchez: evitar que governi el PP amb la ultradreta. Pot ser que aquesta raó segueixi vigent i que un Junts pendent de la consumació de l’amnistia estigui malgrat tots els escarafalls lligat als que l’hagin impulsat, però l’acostament de Junts i el PNB al partit d’Alberto Núñez Feijóo obre una escletxa a possibilitats alternatives i, si no porta el líder popular a la Moncloa fa, almenys, dubtar sobre la possibilitat que Sánchez pugui aprovar els Pressupostos Generals del 2025. Si els comptes públics decauen per la seva oposició, la situació de debilitat de l’Executiu podria fer gairebé insostenible la legislatura. Amb aquesta hipòtesi, la de rebutjar els Pressupostos, amenaça el partit de Carles Puigdemont, però també Podem, i els seus quatre vots són igualment necessaris. Perquè entre els partits de l’esquerra s’aguditza igualment la batalla per una hegemonia més simbòlica que real. Sumar va perdent vigor en cada convocatòria electoral i Podem pensa que el pot depassar. Aquest és el tauler polític i aquestes les fitxes amb què Sánchez ha de jugar la seva partida, aferrat a la dada de creixement, líder del rànquing europeu, però sense majoria possible per resoldre els greus problemes que afecten la societat espanyola, com la vivenda o les desigualtats.

Temes:

Sumar Investidura Govern

Inicia sessió 0 Comentaris