Catalunya i el finançament autonòmic

El mateix acord enuncia que s’hauria de formalitzar el 2025. Contra aquesta mena de propòsit polític d’any nou, la Comissió de Comunitats Autònomes del Senat ha emès un informe sobre l’acord. Segons l’informe, la majoria dels experts que han comparegut davant la Comissió han expressat reserves sobre la constitucionalitat de l’acord. Després de publicar acadèmicament sobre la qüestió, també m’agradaria divulgar la meva opinió.

En sentit oposat a les conclusions de l’informe senatorial, la Constitució espanyola no contempla "dos sistemes" de finançament autonòmic; de fet, no n’imposa cap de concret. La Constitució admet models bilaterals o multilaterals, simètrics o asimètrics, més o menys autonomistes. Tal com reitera el Tribunal Constitucional, la Constitució espanyola no predetermina el sistema de finançament autonòmic. Aquesta mateixa interpretació és la que recorda i adopta l’informe de finals del 2011 de la comissió d’estudi del Parlament català sobre un nou model de finançament basat en el concert econòmic.

En aquesta i altres qüestions relacionades amb l’organització territorial del poder, la Constitució no determina un model concret, sinó uns procediments i mecanismes per configurar, a través de normes infraconstitucionals, l’Estat de les autonomies. En una Constitució que admet una organització territorial molt diversa (per exemple, alguns territoris podrien ser governats de manera unitària i altres de manera autònoma, amb diferents tipus o graus de descentralització), és lògic que la regulació del finançament d’unes eventuals comunitats autònomes sigui oberta, indeterminada o flexible.

Pel que fa al finançament autonòmic, la singularitat i bilateralitat conviuen en tensió amb la uniformització i multilateralitat. Mentre que la primera lògica impregna certs estatuts d’autonomia, la segona lògica inspira la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). La jurisprudència constitucional ha donat protagonisme i preeminència a la LOFCA enfront dels estatuts d’autonomia.

Dit això, la trajectòria històrica mostra que les millores del finançament autonòmic normalment s’han covat en una negociació entre Catalunya i l’Estat, sobretot en moments de debilitat de les forces polítiques cridades a liderar el Govern central. A fi de superar les resistències inicials, les consecucions catalanes s’han acabat estenent a la resta de comunitats autònomes.

No hauria de sorprendre el fet que Catalunya hagi estat motor de canvi del finançament autonòmic: una raó clau per dissenyar una constitució territorial oberta i flexible era poder acomodar les demandes catalanes d’autogovern. La qüestió basca, en canvi, es va canalitzar per la via de la disposició addicional primera, l’anomenada "esmena basca".

Durant el procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2005-2006), ja es va intentar establir un sistema de finançament singular semblant a l’ara acordat, però fou rebutjat per les Corts Generals i després el Tribunal Constitucional. Un problema jurídic rellevant era el següent: una vegada incorporada una clàusula a l’estatut d’autonomia, només es pot canviar a partir de reforma constitucional o seguint els procediments de reforma del mateix estatut. Els poders centrals van actuar, doncs, contra el despoderament del legislador estatal.

Notícies relacionades

Albert Dalmau: "Gestionar és el més revolucionari que pot fer un Govern"

Albert Dalmau: "La insolidaritat fiscal de Madrid és un problema per a altres comunitats"

Si aquesta vegada es vol ser més pragmàtic, més valdria que la LOFCA habilités expressament el finançament singular per a Catalunya. Llavors, el desplegament d’aquest sistema es podria fer per llei estatal ordinària, com ja s’usa per regular tant el finançament comú com el foral. També es podria fer ús de l’article 150 (apartats 1 i 2) de la Constitució, que permet cedir, delegar i transferir facultats de titularitat estatal.

Establir un finançament singular per a Catalunya a partir d’aquestes vies jurídiques hauria de fer menys por als poders centrals, atès que l’Estat podria reduir o condicionar l’autonomia fiscal de Catalunya més fàcilment que no pas si el finançament singular estigués ancorat a l’estatut d’autonomia.