De la democràcia a l’emocràcia
La pregunta que marca i defineix el nostre temps no és què és la veritat, sinó qui són els nostres
S’està imposant un cert consens políticament correcte segons el qual la democràcia està anant a mal borràs, cada cop més abduïda per processos emocionals. No cal dir que això és constatable a bastament. Com també és constatable la tendència a reprovar en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que hom no comparteix, una reprovació que només serveix per conrear la pròpia superioritat moral i la tranquil·litat de la bona consciència. Més encara: alguns obliden la pròpia història política emocional i assimilen les emocions només a posicions polítiques conservadores i populistes. Creuen que les bones raons són propietat seva, i que lamentablement avui les riuades emocionals se les enduen. I no entenen com pot ser que les seves propostes i les seves causes –tan ben fonamentades– suscitin cada cop menys adhesió i vinculació.
És evident que hi ha instrumentalització. I que hi ha aprofitament emocional i polític de les vulnerabilitats de les persones. Però ja ens va advertir Descartes que "el bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne prou ben proveït". Una cosa és reconèixer l’increment de les capacitats per incidir sobre les vulnerabilitats humanes i per crear vincles que només demanen adhesió passiva. Una altra, reconèixer que la política es justifica per solucionar problemes, donar resposta a necessitats dels ciutadans i contribuir que el país funcioni. I una altra, oblidar que la política també és mobilització, somnis i esperances… col·lectius, creïbles i transversals. I que avui ens cal fer esment de les tres dimensions. Alhora. Perquè quan el futur només esdevé el rostre de l’amenaça tan sols s’activen els recursos emocionals associats a la por, la pèrdua i la demanda de protecció. I qui hi connecta –i, sovint, els instrumentalitza– hi té molt a guanyar, si més no a curt termini.
Diguem-ho en llenguatge electoral: predomina una manera de parlar de polítics a qui es menysté i aïlla amb l’etiqueta de populistes pensant que és una manera de descriure’ls i, en realitat, és una manera d’insultar els seus votants i, per tant, de confirmar-los en la seva adhesió. Es pot parlar dels reptes del segle XXI amb els discursos progres i/o reformistes del segle XX? O apel·lant a principis generals abstractes i descontextualitzats com si els enfocaments i els valors dels 30 gloriosos fossin veritats eternes? Seguir-ho fent és ignorar que el temps no passa en va, ni tan sols per a les veritats eternes. El diagnòstic del que passa avui ja el va fer sense saber-ho aquell que fa uns quants anys ens va fer veure que s’assemblen més dos diputats, un dels quals és comunista, que no pas dos comunistes, un dels quals és diputat.
Per això les anomenades fake news es consoliden sense remei. Perquè el que les sosté sovint no té tant a veure amb les raons i amb la veritat, com amb la identitat i els vincles emocionals. Les fake news són el tema del nostre temps perquè seguim creient que les evitarem amb millors arguments i amb una dutxa freda de fets. I ignorem que són el triomf social de la pregunta marxista (de Groucho): "A qui creurà vostè abans, a mi o als seus ulls?". La pregunta que marca i defineix el nostre temps no és què és la veritat, sinó qui són els nostres.
És a dir, els meus. Els que són com jo em veig a mi mateix. I al pes dels vincles emocionals no se li pot oposar simplement el menyspreu envers els que no senten com jo i el mateix que jo. Com ens recorda R. M. Nogués seguint Damasio, els humans som éssers emocionals assistits per la raó, i no màquines racionals que es veuen pertorbades per les emocions.
Per això ens convindria plantejar-nos si una apologia de la política només com a mecanisme de regular conflictes d’interessos i d’articular preferències ens ha ajudat gaire a evitar l’atomització social en identitats de grup incompatibles entre si. Al final, tothom va a la seva menys jo, que vaig a la meva. Potser necessitem recuperar més explícitament el sentiment que compartim un àmbit de convivència transversal. Construir en la diversitat dels nostres llenguatges expressions que ens vinculin emocionalment més enllà dels que són els nostres esdevé indispensable si no volem que la democràcia es redueixi a emocràcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
